Després d’una setmana justa de les eleccions del passat diumenge, d’haver paït el resultat i d’haver llegit nombroses reaccions i encara més nombrosos comentaris, passo a descriure allò que considero més rellevant:
1. Guanya CiU, s’estimba el tripartit. Dos fets relacionats. Clara victòria de CiU, no tant pel nombre d’escons obtinguts sinó per l’enorme diferència respecte la resta de forces. CiU és la guanyadora perquè ha sabut gestionar una situació ben complicada sense perdre els nervis, s’ha carregat de paciència i ha fet una oposició responsable. La seva proposta -tot i tenir un elaborat programa electoral, ple de compromisos- s’ha resumit en dues idees: la clàssica del canvi i la concreta del concert econòmic, que ha anat modulant al llarg de la campanya, per la seva gairebé provada impossibilitat. El daltabaix del tripartit (que en conjunt perd 22 escons, de 70 a 48) és fruit, entre altres motius, de les seves incoherències internes no dissimulades.
2. Un increment important del PP. Escaldat per la sorpresa de Ciutadans que en el 2006 els hi va prendre 3 escons ara s’han apropiat descaradament d’alguns dels seus arguments i, a més, ha venut clarament espanyolisme per tal de fer front al suposat augment de l’independentisme. Això li ha permès mobilitzar tot el vot fidel i alinear-ne un altre, pensant també en clau espanyol: calia vèncer el PSOE.
3. L’entrada de SI al Parlament. I la no entrada de Reagrupament. Malgrat el seu ostracisme dels mitjans públics -i gairebé de tots els privats- són molt destacables els nostres resultats i més tenint en compte que hi ha hagut només 4 mesos de preparació. Com ja sabíem, una oferta molt similar amb dues propostes ha fet que la llei d’Hondt ens castigués a tots plegats. A veure si amb 4 anys per davant ho sabem fer millor.
4. Detecto una certa analogia ‘nacional’ que permet observar que molts vots en clau nacional espanyola han anat del PSC al PP i, de la mateixa manera, molts vots en clau nacional catalana han fet el mateix camí des d’ERC a CiU.
5. La foto final de l’actual Parlament és més ample políticament parlant: l’entrada d’un nou partit (SI) ha eixamplat el seu espectre. Igualment, aquesta major fragmentació incorpora pluralitat i permet més flexibilitat en les majories. O sigui una més àmplia geometria variable per a CiU, que crec que pot arribar a establir acords puntuals amb gairebé tots els grups (potser amb l’excepció de Ciutadans).
6. Finalment, no estic d’acord amb les sumes que es fan aquests dies dient que hi ha menys independentisme al Parlament. Qui diu que abans hi havia 21 escons i ara només 14 fa, al meu entendre, una lectura molt superficial de la realitat. Suposar que a l’anterior Parlament només els escons d’ERC eren independentistes és fals. Hi ha independentistes a CiU i també a ICV i, fins i tot, al PSC. Al panorama actual ha entrat una nova força independentista. Només si es pogués plantejar la qüestió de la independència al Parlament i es donés llibertat de vot, es podria avaluar realment el seu pes. I això, dubto que es faci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada