Sembla clar que l’estratègia seguida pel PP (i d’altres amb menys poder efectiu, com Ciutadans) per debilitar encara més el català s’amaga sota la proclama del bilingüisme o fins i tot del plurilingüísme. Els resultats de l’autoanomenada Comunitat Valenciana i de les Illes Balears han reafirmat victòries peperes (recordem que malgrat no governar el PP havia estat el vencedor a ses Illes). Res a dir. La democràcia és això i els votants que majoritàriament els han donat suport coneixen perfectament la política lingüística d’aquesta formació. Em sap greu per ells i encara més pels que són catalanoparlants en aquests territoris, però no puc fer res més que lamentar-ho.
A Catalunya el PP cada cop va a més en aquest tema. El recent suport de la líder del PP català a la presentació d’una instància de l’associació Convivencia Cívica Catalana davant del Departament d’Ensenyament reclamant que es doni compliment a les sentències del Tribunal Suprem que, segons diuen, l’obliguen a garantir una educació bilingüe als escolars, és només un pas més en aquest sentit. Cal ressaltar que la Sra. Sánchez-Camacho ho feia, i volia deixar-ho ben palès, ‘com a líder del PP i com a mare’. Res a dir.
Queda fora de tot dubte que en un estat de dret els governs han de ser els primers en complir. Desconec exactament l’impacte d’aquestes sentències i vull suposar que si el Departament no en fas cas és perquè entén que té marge per poder justificar que actualment ja dóna compliment al que aquestes sentències estableixen. Altrament estaria actuant de forma insubmisa.
He escrit que un dels principals perjudicats per l’aplicació del model bilingüe a les escoles serà el col·lectiu que triï la seva educació en castellà, ja que crec seran nens de famílies que viuen només en aquesta llengua. No conec a cap català catalanoparlant que no entengui i parli (amb millor o pitjor gràcia i accent) castellà. A la inversa podríem omplir uns quants Camps Nous.
Algun cop he dit que el desmantellament de la immersió lingüística a l’ensenyament era una conseqüència natural del marc jurídic vigent després de la resolució de la sentència sobre el nostre Estatut. Que s’hi derivava. No és més que una nova ploma perduda.
Ara bé, arribats a aquest punt crec que cal forçar la situació als seus límits. I els catalans actuem amb molta, moltíssima deixadesa en aquest tema. Només cal parar l’orella al carrer, a restaurants, a comerços, per ser conscients de l’alt grau d’autocastració que exercim massa sovint. Considero vergonyosa l’extrema facilitat amb què passem a parlar en castellà, de vegades només intuint que el nostre interlocutor no es entendria. Com crec que podem forçar la situació? Provocant que per a qualsevol ciutadà català sigui absolutament necessari entendre el català. Cal exigir el compliment íntegre del marc jurídic. I només en l’àmbit del consum és molt favorable al català. L’únic problema és que no s’executa. Considero que les nostres institucions haurien de fer un esforç per informar de forma massiva a la ciutadania dels seus drets i animar-la a que els exerceixi. A exercir el dret a ser atès en català (això vol dir ser necessàriament entès arreu) i a exercir el dret que les senyalitzacions i els cartells d’informació general de caràcter fix dels establiments estiguin sempre en català (’sempre’ no vol dir ‘només en’ com sovint el anomenats bilingües argumenten). Són només dos dels drets que tots tenim com a consumidors. I òbviament si un dret no és atès es pot i s’ha de reclamar. I aquí les institucions han de tornar a actuar amb rigor i fermesa imposant el règim sancionador quan toqui. Si no és així, per què fem lleis? Si el que volem descriure és la situació que ens agradaria tenir, fent una declaració d’intencions n’hi hauria prou!
En el tema de l’idioma malauradament no ha estat possible entendre’ns raonablement. No hi ha més remei que passar a l’acció si volem assegurar la perdurabilitat de la nostra llengua. I fer-ho des de la fermesa i des de la convicció. I aquí hi juguen les institucions, sobretot el Govern, i tots els ciutadans. Tu també.