Sobre l’harmonització

Estic parcialment d’acord en que això de l’estat de les autonomies s’ha portat malament i que cal canviar-ho. Discrepo frontalment però, en els motius que fan servir els partits polítics espanyols per defensar aquesta idea. Miraré d’exposar els meus perquès.

Al inici de la transició només Catalunya i el País Basc, i crec que en menor mesura Galícia, van reclamar en la nova definició de l’Estat que s’havia de concretar en la Constitució, el reconeixement dels seus drets històrics i poder polític. Sembla que davant aquest fet Andalusia va reaccionar en contra apel·lant també als seus. Tot plegat es va acabar resolent (malament) en una mena de solució que volia deixar contents a totes les parts. Les nacionalitats històriques obtenien en part el que demanaven i Andalusia aconseguia unes quotes de poder similars que, a més, es concedien també a un conjunt heterogeni de ciutats, províncies i regions, que no sabien ben bé d’on els hi queia una cosa que mai havien demanat. Amb el temps la pràctica d’aquest model es va acabar concretant en allò que coneixem com el ‘cafè per a tots’ i que no descric ja que entenc que tothom sap a què em refereixo.

Avui, trenta anys després, i immersos en una greu crisi econòmica de la que sembla que en sortirem els últims, el model vol ser modificat ja que, a parer dels partits polítics espanyols (i gran part de la premsa i, per tant, de l’opinió pública), sembla ser que hi ha una gran part de culpa de l’estat de les autonomies. Aquest argument es desmunta fàcilment però mirem de complementar la defensa de l’acusació amb més dades i alguna proposta.

(1)    L’explícita portada del diari ARA d’avui 18/1/2011 és prou clara: del dèficit del conjunt de les administracions públiques espanyoles (que és de 126.620 M€) en base a les dades del Ministerio de Economía espanyol, dels pressupostos liquidats de 2009, 99.785M€, un 78,81% del total del dèficit, correspon a l’estat; 21.164M€ al conjunt de les comunitats autònomes, un 16,71%, i 5.671M€, un 4,48% als ajuntaments. Per tant, qui s’ha endeutat més i de forma desmesurada ha estat l’estat. I això que les principals bases sobre les que se sosté l’estat del benestar (salut, educació i serveis socials) i que acaparen una part molt important de la despesa, estan transferides a les autonomies.

(2)    Algunes idees per retallar el dèficit de l’estat:

a.       Tancar ministerios amb totes les competències transferides i, per tant, sense contingut. El cas més flagrant, que no l’únic, és Cultura que, no només no redueix la seva nòmina de funcionaris sinó que, a més, gestiona prou pressupost com per adquirir, per posar un parell d’exemples sagnants, el fons d’Agustí Centelles o el fons documental de Carmen Balcells que aniran a para l’un a Salamanca i l’altre apostaria que a Madrid.

b.      Replanificar molt a la baixa tot el desplegament de l’alta velocitat ferroviària. És molt senzill, cal seguir una única regla: només es desplega allà on és eficient econòmicament. Aquesta és la lògica que ha de regir sempre la política de transports i és la que (com demostra Germà Bel a ‘España capital París’) Espanya no ha aplicat mai durant els darrers tres segles.

c.       Refer l’error dels 80s i suprimir aquelles autonomies que no tenen raó de ser. Aquelles que van haver de convocar concursos d’idees per inventar-se una bandera (La Rioja, Madrid, ...), ja que aquest error ha fet que la gran majoria d’elles gestionin televisions públiques (amb importants dèficits) que no fan cap falta donada l’actual oferta televisiva i quan no hi ha cap llengua a defensar, com ha passat i passa amb TV3; aquest error ha fet que la majoria d’autonomies hagin creat caixes d’estalvi, inspirant-se en el model català, que han fet inversions tan extravagants com les de la Caja Castilla-La Mancha en aeroports inútils i equips d’handbol creats del quasi nores (i que ha fet que el Banc d’Espanya hagi hagut de rescatar-la).

d.      Acabar amb el PER i totes aquelles subvencions que després de dècades d’existència han demostrat que no resolen el problema d’arrel sinó que l’enquisten,  anestesiant la capacitat emprenedora de la zona.

e.      Posats a fer liposuccions de l’administració territorial de l’estat, cal seguir mantenint les diputacions provincials?

És segur que autonomies i ajuntaments han estirat més el braç que la màniga durant els anys de bonança, que en alguns casos s’han comportat com a nous rics, i que hi ha molts aspectes a millorar però, de fet, el que hi ha de fons en tot aquest procés és que en aquest tema (i potser només en aquest tema) Espanya se sent forta en la seva posició de domini respecte Catalunya. Perquè no ens enganyem, ho és. En uns moments en què no té cap prestigi ni a nivell europeu ni a nivell mundial, Espanya té tots els trumfos a la seva mà per abordar el ‘problema catalán’. Les sentències del Constitucional i del Suprem i les recents eleccions catalanes on, segons quines lectures i sumes se’n facin, es pot arribar a argumentar que l’independentisme ha baixat i on ha guanyat àmpliament un autonomisme conegut, tot i que ara es reinventa com a dretadecidirisme, configuren un escenari idoni per a que Espanya entri a matar.

Bé, potser tots els trumfos, no. Vull pensar que a cada passa que Espanya fa en aquesta direcció o en altres d’anàlogues a algun català o catalana (o a alguns centenars o fins i tot, milers) se’ls hi cau la bena. Espero que ara, i en els temps que vindran, on crec que aquest atac s’intensificarà tots, començant pel govern i les institucions, i acabant per cadascun dels habitants d’aquesta nació, sabrem estar a l’alçada de les circumstàncies i reaccionar quan i com toqui.