Sobre nous vells errors

Llegeixo a la premsa l’endemà del debat de política general al Parlament català que CiU i ERC acorden una resolució sobre el pacte fiscal reclamant un sistema específic fora del règim comú que consagra la Constitució. Un sistema que funcioni mitjançant una relació bilateral amb l’Estat. I tot això amanit finalment amb una consulta popular.

Però és que no hem estès res? O cal ser malpensat i donar la raó a qui afirma que la política catalana és un qui dia passa any empeny? Que tot és pur teatre?. Que cal donar certes esperances, encara que falses, a una ciutadania que ja des de fa mesos sent la cruesa de la situació econòmica? Tinc la sensació de viure immers en l’etern retorn dels imbècils. M’explico.

Suposem el millor escenari: el Parlament acaba decidint tirar endavant la proposta per una majoria important. Posats a ser positius suposem que tots els partits, excepte C’s (ja que la proposta no diu res sobre eliminar la immersió lingüística), hi votin a favor. Hi incloc el PP ja que si ho defensen a Euzkadi no veig perquè no han de fer-ho aquí. Bé, tenim una majoria superior al 90% del Parlament que reclama a l’Estat espanyol un pacte fiscal amb Catalunya. Un acord entre iguals.

Suposem a més que els juristes catalans troben una escletxa a partir de la qual podem fer un referèndum (o assimilat) sobre la matèria. I un diumenge qualsevol els catalans anem a votar. La jornada és un èxit: vota el 80% de la població i el 98% ho fa a favor. Llavors el president Mas, carregat amb l’ampli suport que reclama, se’n va a Madrid a plantejar el pacte.

Suposem que el president espanyol, sigui qui sigui, rep la proposta encantat i respon al president: ‘Només faltaria! Ja fa temps que hem de posar fi a aquesta relació injusta envers els catalans. Precisament ara mateix anava a trucar-lo per oferir-li el mateix’.

Arribats a aquesta situació algú es creu de debò que el partit que es trobi a l’oposició (o una comunitat autònoma que s’hi vegi perjudicada, o un defensor del poble espanyol, o ... –completin el llistat al seu gust-) s’estarà de denunciar-ho al Tribunal Constitucional?

Realment es pensen que ja hem oblidat l’episodi de l’Estatut? Que no incloïa una proposta com aquesta del pacte fiscal? Que no es parlava de relació bilateral, entre iguals? Que no recordem la sentència que se’n va derivar? Necessitem incloure una nova línia en el ja enorme llistat de greuges? Una persona assenyada em fa veure que segurament l’únic que busquen és anar lentament sumant adhesions a la causa independentista. I vull pensar que es tracta d’això. Estem d’acord en que eixamplar la base de l’independentisme és necessari i m’agradaria creure que tot plegat respon a una intel·ligència estratègica, però la tant habitual política de curta volada i la por al nou desgast que suposaria tot plegat em fa no estar del tot tranquil.

‘Tenim pressa, molta pressa’ i cada dia renovem amb proves que no hi ha res a fer si no comencem a caminar pel nostre compte. Potser hauríem de començar a pensar en quan direm prou d’una vegada. Posar un límit. Agafar l’agenda i marcar en vermell una data.

Sobre efectes col·laterals del canvi d’ERC

En aquest món tot està entrelligat. O com a mínim, vinculat. En política també. Aquests dies arrel dels canvis que està vivint un partit català històric, ERC, he pensat que a qui més perjudica aquest gir és al PSC. M’explico. No preveig, almenys a mig termini, cap escenari on el PSC pugui tornar a governar Catalunya. Els canvis a ERC, on s’ha escoltat la veu dels militants i no només la de la seva elit dirigent, han clavat l’estacada definitiva al cor del ja malferit tripartit. Sota quina altra fórmula pot tornar el PSC al Govern? Podria tenir majoria tot sol o haver-hi una sociovergència, clar o, ves a saber!, una aliança espanyolista amb el PP si el PSC evolucionés cap aquí, que tot és possible; però tots els escenaris semblen avui prou improbables.

Per altra banda ERC ha deixat encara més en fora de joc el PSC demostrant tenir prou valor per  fer una renovació important. Una redefinició estratègica d’idees i de persones. És cert que els darrers resultats no només li recomanaven sinó que li ho exigien i que aquests resultats tan sols accentuaven una tendència negativa continuada. Però han fet el que tocava. I aquest fet encara ressalta més clarament la nul·la capacitat del PSC per llegir amb realisme la situació. Ha preferit optar per impulsar actuacions merament cosmètiques quan la cirurgia reparadora esdevenia gairebé imprescindible. No s’ha atrevit a donar veu al conjunt de la militància (que comença a donar símptomes de malestar) i s’ha assegurat una pervivència de la línia de comandament dels darrers anys (de Montilla a Iceta i de Chacón a Chacón). Crec que pagarà cara aquesta manca de cintura.

Després segurament tot anirà una mica o molt per un altre costat. Aquesta és part de la gràcia de la realitat política a casa nostra. Que sempre ens acaba sorprenent.