diumenge, 5 de desembre de 2010

Sobre la legislatura que ara començarem

Crec que la legislatura que s’iniciarà properament estarà marcada per aquestes característiques i n’aventuro una possible evolució:
·         Un reconeixement de totes les forces que ara li pertoca a CiU aplicar la seva política. Crec que gaudirà d’un cert marge per tractar d’aplicar el seu programa. I crec també que gestionarà bé la situació que es trobarà. Aquest punt serà molt important per convèncer molta gent que més autogovern és més qualitat de vida. Però malauradament també crec que la situació es farà insostenible.
·         Un protagonisme sobretot a partir de 2012 de la proposta de concert econòmic que CiU proposarà a Espanya, si és que realment tira endavant aquesta iniciativa, la més important del seu programa.
·         Un progressiu empobriment de Catalunya. L’autonomisme no ens dóna cap oportunitat i disposarem només dels diners que Espanya ens vulgui donar. No més. De fet, com sempre, però n’hi haurà molts menys.
·         Un progressiu adonar-nos de la dimensió real de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. L’espanyolisme té a les seves mans unes immillorables cartes i les anirà deixant caure una rere l’altra i guanys que creiem assegurats a Catalunya com el model d’immersió lingüística a les escoles començarà a escardar-se.
·         Aquests darrers dos punts provocaran un augment mai vist d’indignació vers a Espanya. Es repetirà un nou 10-J més massiu i, aquest cop sí, els partits polítics majoritàriament atendran a la crida de la ciutadania. Serà el moment en què hi haurà partits que donaran per acabat el llistat de greuges de Catalunya vers Espanya, amb l’anotació del fracàs del concert i les conseqüències de la relació de vassallatge a què ens aboca la sentència. Serà el moment en què CiU haurà de posar a la pràctica el seu ‘dret a decidir sense límits’. I espero que no s’arronsi.

Què crec que ha de fer SI?
·         Ser conscients del nostre pes gairebé irrellevant, avui, al Parlament. Crec que hem de ser humils, sense deixar de defensar amb rigor i seriositat les nostres propostes. Malauradament, l’evolució de la situació, si es compleixen les meves previsions, farà que el nostre discurs sigui l’adequat, el que millor haurà intuït l’esdeveniment dels fets.
·         Hem de ser amables, ferms però amables. Hem de convèncer des de la persuasió, des de la seducció. Exposar bé el nostre discurs que cada cop casarà millor amb la realitat.
·         Com vaig deixar dit aquí hem de ser pacients. El partit rellevant es jugarà el 2014. La situació anirà girant cap a una situació en què passarem a ser el mainstream, la corrent principal, de la política catalana. Aquest ha estat des de sempre la principal virtut de CiU i nosaltres hi serem des de fa més temps, la zona principal serà la nostra. I normalment qui arriba abans a un lloc, políticament parlant, fa rendible aquesta intuïció. La gent, si pot, vota a l’original i no la còpia.
·         No hi estarem sols en aquesta zona principal, però no hi fa res. Som conscients que per assolir el nostre objectiu hem de sumar. I ara serà el moment de sumar. Segurament ens hi trobarem amb CiU, ERC, ICV i fins i tot de part del PSC (si és que llavors encara es diu així).

Òbviament pot passar qualsevol altra cosa.

Sobre els resultats del 28N

Després d’una setmana justa de les eleccions del passat diumenge, d’haver paït el resultat i d’haver llegit nombroses reaccions i encara més nombrosos comentaris, passo a descriure allò que considero més rellevant:
1.      Guanya CiU, s’estimba el tripartit. Dos fets relacionats. Clara victòria de CiU, no tant pel nombre d’escons obtinguts sinó per l’enorme diferència respecte la resta de forces. CiU és la guanyadora perquè ha sabut gestionar una situació ben complicada sense perdre els nervis, s’ha carregat de paciència i ha fet una oposició responsable. La seva proposta -tot i tenir un elaborat programa electoral, ple de compromisos- s’ha resumit en dues idees: la clàssica del canvi i la concreta del concert econòmic, que ha anat modulant al llarg de la campanya, per la seva gairebé provada impossibilitat. El daltabaix del tripartit (que en conjunt perd 22 escons, de 70 a 48) és fruit, entre altres motius, de les seves incoherències internes no dissimulades.
2.      Un increment important del PP. Escaldat per la sorpresa de Ciutadans que en el 2006 els hi va prendre 3 escons ara s’han apropiat descaradament d’alguns dels seus arguments i, a més, ha venut clarament espanyolisme per tal de fer front al suposat augment de l’independentisme. Això li ha permès mobilitzar tot el vot fidel i alinear-ne un altre, pensant també en clau espanyol: calia vèncer el PSOE.
3.      L’entrada de SI al Parlament. I la no entrada de Reagrupament. Malgrat el seu ostracisme dels mitjans públics -i gairebé de tots els privats- són molt destacables els nostres resultats i més tenint en compte que hi ha hagut només 4 mesos de preparació. Com ja sabíem, una oferta molt similar amb dues propostes ha fet que la llei d’Hondt ens castigués a tots plegats. A veure si amb 4 anys per davant ho sabem fer millor.
4.      Detecto una certa analogia ‘nacional’ que permet observar que molts vots en clau nacional espanyola han anat del PSC al PP i, de la mateixa manera, molts vots en clau nacional catalana han fet el mateix camí des d’ERC a CiU.
5.      La foto final de l’actual Parlament és més ample políticament parlant: l’entrada d’un nou partit (SI) ha eixamplat el seu espectre. Igualment, aquesta major fragmentació incorpora pluralitat i permet més flexibilitat en les majories. O sigui una més àmplia geometria variable per a CiU, que crec que pot arribar a establir acords puntuals amb gairebé tots els grups (potser amb l’excepció de Ciutadans).
6.      Finalment, no estic d’acord amb les sumes que es fan aquests dies dient que hi ha menys independentisme al Parlament. Qui diu que abans hi havia 21 escons i ara només 14 fa, al meu entendre, una lectura molt superficial de la realitat. Suposar que a l’anterior Parlament només els escons d’ERC eren independentistes és fals. Hi ha independentistes a CiU i també a ICV i, fins i tot, al PSC. Al panorama actual ha entrat una nova força independentista. Només si es pogués plantejar la qüestió de la independència al Parlament i es donés llibertat de vot, es podria avaluar realment el seu pes. I això, dubto que es faci.