dijous, 23 de juny de 2011

Sobre bilingüismes

Sembla clar que l’estratègia seguida pel PP (i d’altres amb menys poder efectiu, com Ciutadans) per debilitar encara més el català s’amaga sota la proclama del bilingüisme o fins i tot del plurilingüísme. Els resultats de l’autoanomenada Comunitat Valenciana i de les Illes Balears han reafirmat victòries peperes (recordem que malgrat no governar el PP havia estat el vencedor a ses Illes). Res a dir. La democràcia és això i els votants que majoritàriament els han donat suport coneixen perfectament la política lingüística d’aquesta formació. Em sap greu per ells i encara més pels que són catalanoparlants en aquests territoris, però no puc fer res més que lamentar-ho.

A Catalunya el PP cada cop va a més en aquest tema. El recent suport de la líder del PP català a la presentació d’una instància de l’associació Convivencia Cívica Catalana davant del Departament d’Ensenyament reclamant que es doni compliment a les sentències del Tribunal Suprem que, segons diuen, l’obliguen a garantir una educació bilingüe als escolars, és només un pas més en aquest sentit. Cal ressaltar que la Sra. Sánchez-Camacho ho feia, i volia deixar-ho ben palès, ‘com a líder del PP i com a mare’. Res a dir.

Queda fora de tot dubte que en un estat de dret els governs han de ser els primers en complir. Desconec exactament l’impacte d’aquestes sentències i vull suposar que si el Departament no en fas cas és perquè entén que té marge per poder justificar que actualment ja dóna compliment al que aquestes sentències estableixen. Altrament estaria actuant de forma insubmisa.

He escrit que un dels principals perjudicats per l’aplicació del model bilingüe a les escoles serà el col·lectiu que triï la seva educació en castellà, ja que crec seran nens de famílies que viuen només en aquesta llengua. No conec a cap català catalanoparlant que no entengui i parli (amb millor o pitjor gràcia i accent) castellà. A la inversa podríem omplir uns quants Camps Nous.

Algun cop he dit que el desmantellament de la immersió lingüística a l’ensenyament era una conseqüència natural del marc jurídic vigent després de la resolució de la sentència sobre el nostre Estatut. Que s’hi derivava. No és més que una nova ploma perduda.

Ara bé, arribats a aquest punt crec que cal forçar la situació als seus límits. I els catalans actuem amb molta, moltíssima deixadesa en aquest tema. Només cal parar l’orella al carrer, a restaurants, a comerços, per ser conscients de l’alt grau d’autocastració que exercim massa sovint. Considero vergonyosa l’extrema facilitat amb què passem a parlar en castellà, de vegades només intuint que el nostre interlocutor no es entendria. Com crec que podem forçar la situació? Provocant que per a qualsevol ciutadà català sigui absolutament necessari entendre el català. Cal exigir el compliment íntegre del marc jurídic. I només en l’àmbit del consum és molt favorable al català. L’únic problema és que no s’executa. Considero que les nostres institucions haurien de fer un esforç per informar de forma massiva a la ciutadania dels seus drets i animar-la a que els exerceixi. A exercir el dret a ser atès en català (això vol dir ser necessàriament entès arreu) i a exercir el dret que les senyalitzacions i els cartells d’informació general de caràcter fix dels establiments estiguin sempre en català (’sempre’ no vol dir ‘només en’ com sovint el anomenats bilingües argumenten). Són només dos dels drets que tots tenim com a consumidors. I òbviament si un dret no és atès es pot i s’ha de reclamar. I aquí les institucions han de tornar a actuar amb rigor i fermesa imposant el règim sancionador quan toqui. Si no és així, per què fem lleis? Si el que volem descriure és la situació que ens agradaria tenir, fent una declaració d’intencions n’hi hauria prou!

En el tema de l’idioma malauradament no ha estat possible entendre’ns raonablement. No hi ha més remei que passar a l’acció si volem assegurar la perdurabilitat de la nostra llengua. I fer-ho des de la fermesa i des de la convicció. I aquí hi juguen les institucions, sobretot el Govern, i tots els ciutadans. Tu també.

dissabte, 11 de juny de 2011

Sobre l'estratègia

En un post anterior analitzava, sota el meu punt de vista, la situació dels partits polítics catalans.

De la situació descrita crec que els independentistes hem de fer-ne una lectura intel·ligent. I jugar bé les cartes que tenim. Que en tenim. Ser eficients. Gastar energies només allà on aquestes poden ser rendibles. Definim bé l’estratègia i executem-la.

Fixar objectius temporals
Després d’uns darrers mesos farcits d’activitat electoral l’objectiu ara ha de ser pensar en les properes eleccions nacionals de 2014. No hem de perdre el temps ni desgastar-nos en batalles en què no ens hi juguem res (o el poc que ens hi juguem, no s’ho val). Em refereixo a les eleccions generals de 2012.

Focalitzar objectius
Fa uns dies escoltava com una persona que havia participat activament a la consulta per la independència a Sant Cugat explicava que l’èxit (participació de +25%) es basava en el fet que els centenars de voluntaris sabien perquè treballaven. Hi havia un objectiu clar, que tothom identificava i tothom s’hi arremangava.

Cal aconseguir que el focus de les eleccions de 2014 sigui la independència. El focus de les de 2010 va ser: tripartit o CiU. I el ciutadà va votar majoritàriament en base a aquest binomi. La independència va ser un tema secundari. I les forces independentistes, tot i el clima favorable que no cal exposar de nou (ressaca postEstatut, 10-J, consultes independentistes, ...), van perdre pes real al Parlament en relació a la legislatura anterior.

Tendències
Alguna cosa s’està movent a la societat respecte la política. Alguna cosa s’està morint i la fortor comença a escampar-se. Els partits polítics teòricament representen la societat. Però sembla evident que ens trobem en un moment de clar desencaix. Mai la distància havia estat tan gran. A continuació relaciono alguns indicis que fins avui no han anat més enllà però que considero que defineixen cert vector coincident en aquest sentit: 
o   el moviment dels indignats (sense voler donar-los més importància de la que tenen);
o   la cada cop més aclamada idea de canviar el sistema de partits i la necessitat d’augmentar la participació ciutadana ja sigui directament o fent més oberts els partits;
o   el cas d’Islàndia, que com ens agafa lluny no se li dóna la importància que crec que té, on la ciutadania ha agafat les regnes i ha assegut davant del jutge un president per negligència (poca broma!);
o   l’atracció cap a noves formes transversals de fer política (SI a Catalunya, Compromís al País Valencià o Bildu al País Basc, en són alguns exemples) trencant el clàssic eix esquerra-dreta;
o   el renaixement de moviments associatius com l’Assembla Nacional de Catalunya;
o   l’admissió per part de tot un referent com el president Pujol en el sentit que ja no queden arguments per contraposar-se a l’independentisme; ...

Prefaci
Els independentistes hem de tenir clara una cosa. La independència es pot aconseguir sense CiU però mai sense els independentistes que hi ha ara a CiU. I n’hi ha molts. Un amic convergent creu que el president Mas és un polític d’una pasta diferent. Que si Espanya no s’avé a una fórmula com la del pacte fiscal que proposarà, el llistat de greuges dels catalans haurà arribat a la seva fi i Mas treballarà directament per la independència. Veurem. No vull dir que no sigui possible, però em mostro escèptic a priori (tant de bo m’equivoqui).

Proposta
Si el que acabo d’apuntar no passa, crec que només aconseguirem la independència de Catalunya si som capaços de construir una gran coalició, que sigui capaç de posar per davant de les altres idees la de la independència. Coalició de partits, entitats, ciutadans, pels quals la prioritat política sigui la independència. Amb el compromís que un cop assolit aquest objectiu, quan Catalunya sigui un país normal, cadascú torni a prioritzar les idees polítiques des de les seves organitzacions, tornant les dretes, les esquerres, el liberalisme, el socialisme, la socialdemocràcia, l’ecologisme o el que sigui.

Proposo una gran aliança amb una nova forma d’organització per a un nou discurs. Potser amb gent nova, o no. Us imagineu la força d’un grup participat discreta però explícitament per gent com Pujol, Rigol, Barrera, Benach, fins i tot Maragall? Potser amb una organització similar a la del 10-J, on Òmnium o una entitat similar jugui un paper de lideratge, de paraigües. L’organització del 10-J va ser un acte polític que ens va demostrar que més enllà del partit que votem, hi ha coses que estan per sobre. A aquesta mena de coses caldria apel·lar. Sóc conscient que perquè aquesta proposta tiri endavant cal que els líders dels partits que defensin aquesta opció, facin un temporal pas enrere. Sense gestos de generositat no ens en sortirem i aquest en seria un. Caldria que es visualitzés el seu suport però que donessin pas a altres ciutadans per a què durant un breu període aquests facin política sense la seva intermediació. Serà possible?

Cal convèncer una àmplia majoria de la societat i només ho podem fer des de la persuasió. Els convençuts que la independència és l’únic camí que ens garanteix un futur com a poble ja ho estem i difícilment canviarem d’opinió. Fa uns mesos  exposava (perdó per tanta autocita) que cal convèncer, seduir, persuadir a aquell que no pensa com nosaltres. Tenim bons arguments (econòmics, de supervivència cultural, ...), arguments molt més forts que els dels nostres adversaris. Però sovint la nostra actitud és seca, agressiva i provoca rebuig per les formes. I tot i que no ens falten motius per a la indignació  per aquesta via no sumarem, o no sumarem prou.

Sóc conscient del to naïf i de les febleses de la proposta. Se me’n acudeixen algunes:
o   Què passa si no és prou majoritari? Què faria una força política amb una única idea al Parlament sense més programa que una idea que no pot dur a la pràctica?
o   El que proposo és semblant al que pretenia SI i va obtenir un resultat minoritari. Cert, però llavors la prioritat era CiU o tripartit.
o   Requereix un grau de generositat inèdit a la política catalana. D’acord, acceptat. Però, què hi ha més inèdit que la nostra situació i història?
Segur que hi ha més felbleses. Cal madurar la idea, reforçar-la però crec que és alguna cosa.

Fa poc llegia Ferran Requejo, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, que venia a dir ‘a les societats democràtiques del segle XXI quan darrera una idea concreta hi ha una majoria important de la societat, aquesta força no té aturador’. Fàcil i obvi, oi? Per què no ens ho fem nostre?

dimarts, 7 de juny de 2011

Sobre l'ara

Avui, mesos després de les eleccions nacionals i d’un parell de setmanes de les municipals, crec que és un bon moment per (1) analitzar el què ha passat i com veig la situació dels partits polítics catalans i (2) mirar de definir algunes accions estratègiques des de la meva òptica independentista. Després d’un cert temps de silenci i reflexió amb aquest post i el següent tractaré d’exposar la meva visió d’aquests dos temes. Reconec que en aquest primer post el que faig és merament repetir algunes de les coses que altres han dit, però he necessitat posar un cert ordre a aquesta informació, prioritzar uns fets sobre altres, de cara a intentar exposar bé (en el post seguent) quina crec que és l'estratègia que li convé a l'independentisme.

Situació dels partits polítics catalans
Un PSC i una ERC en hores molt baixes. Són els principals responsables de la fórmula tripartit i, en conseqüència, són qui més alt preu n’han pagat.

El PSC està desorientat, no sap què és i trigarà mesos en tornar a construir un discurs. Fins ara no ha sabut adequar-se al seu nou rol d’oposició i, més enllà de facilitar el nomenament del president Mas, no s’ha responsabilitzat explícitament de la greu situació financera. Es troba en una situació un pèl esquizofrènica centrant el seu atac a les (mal) anomenades retallades de CiU mentre el seu aliat a Espanya demana el doble d’esforç.

Fins ara crec que s’ha obcecat en no donar suports importants al Govern Mas i pretén empènyer-lo als braços del PP, només perquè recorda l’alt preu que CiU va pagar el darrer cop que va establir-hi pactes, sense adonar-se que amb aquesta tàctica corre el risc de situar-se en la marginalitat política.

Només amb una renovació d’idees, amb nous líders i amb canvis d’actitud tornarà a recuperar pes. A més ara haurà de tastar en carn pròpia la travessia del desert que tan bé ha provat a CiU, perdent a més del Govern, l’Ajuntament i més que probablement la Diputació de Barcelona.

I de moment alguns actors ja s’han significat: des d’un Iceta amb que proclama l’anticapitalisme i la federació espanyola (d’això en dic jo innovació!); Nou Cicle, que sembla ara per ara l’opció més fresca tot i estar treballada de fa temps, fins a idees més tendres com la recent #congresdesdebaix, nascut a Twitter que cal veure com evoluciona. A més de  líders municipals que han aguantat bé i que podrien creure que ha arribat el seu moment. El futur congrés de tardor haurà de bastir una nova estratègia a diversos nivells: principals idees força del partit, relació amb un PSOE que sovint els menysprea, relació Catalunya-Espanya, ... a més de triar un nou líder. Complicat panorama.

A més, al PSC s’ha vist perjudicat per tendències d’àmbit estatal (un PP a l’alça i un PSOE a la deriva) en aquells milers de votants catalans que pensen amb visió espanyolista. A grans trets el que ha perdut el PSC tant en les nacionals com en les municipals ha anat a parar al PP.

ERC es troba en una situació similar però sembla, almenys a priori, que ha reaccionat abans i millor. S’ha fet corresponsable de la pèssima situació econòmica catalana i ha actuat, primer Puigcercós i després tota l’executiva amb la seva dimissió, amb certa coherència. Veurem com evoluciona la cosa. També s’enfronten a un procés de regeneració en el proper congrés i, tot i que hi ha veus de l’actual executiva que s’ofereixen per continuar (Ridao planteja una oferta on es barregi experiència i novetat), crec que la nova ERC farà un punt i apart de debò. Avui, Oriol Junqueras sembla que és qui té més números per liderar-la.

Els fets han demostrat que la seva estratègia real al apostar pel tripartit -engreixar-se devorant CiU- els ha sortit molt malament ja que el que han aconseguit ha estat perdre milers de militants i centenars de milers de vots. La versió oficial ‘ catalanitzar el PSC’ mai va ser creïble. Es torna a demostrar que tots els sectarismes tenen conseqüència en política. Fer política a la contra no funciona. Potser a curt termini sí però abans o després incita l’efecte bumerang.

Dues ratlles per a ICV. Té pocs seguidors però són fidels i aguanta el cop. Els ecosocialistes (l’eco dels socialistes, literalment) es mantenen gràcies a uns seguidors absolutament dogmàtics que se senten per sobre de la resta. Viuen en el seu món i semblen tan feliços. Perfecte.

A la banda dels guanyadors destaca una CiU forta que s’agrada i que agrada i un PP que creix arreu, cada cop més desinhibit i per a qui tot el que ha passat són assajos per la batalla que interessa: Espanya.

CiU ha fet una excel·lent travessa del desert. Mas ha sabut fer de CDC un partit nou a nivell intern i s’ha mostrat coherent a l’oposició al Parlament, posant quan ha calgut el país al davant del partit, al donar suport al Govern en determinades iniciatives estratègiques (la llei d’educació, per exemple). Mas ha sabut fer-se un líder fort, coherent i seriós i això ha agradat als votants. I a més, sembla que la relació Mas-Duran finalment ha trobat un punt d’equilibri òptim. Ara CiU però té davant seu el repte més important: gestionar bé un poder enorme, major del que mai ha tingut.

A mig termini té molt interès conèixer com es gestionarà la previsible patacada que representarà el pacte fiscal. Serà aquesta la darrera línia del llistat de greuges espanyols i CiU farà llavors una ja descarada aposta per la independència com a única opció possible? o ens vendrà gat per llebre magnificant un magre acord (peix al cove 2.0)? Aquesta, el pacte fiscal, ha estat la seva gran aposta a les darreres eleccions al Parlament. I, en conseqüència, la valoració de la seva legislatura passarà de forma important per aquest tema. Gestió de la crisi, a banda. Veurem.

El PP ha tret els millors resultats a les eleccions nacionals i sembla que governarà a Badalona (tercera ciutat en població de Catalunya) i a Castelldefels. Un èxit sense precedents. És avui el partit de referència dels catalans que viuen, pensen i voten en òptica espanyola a Catalunya. Té ganes de ser un actor important a la política catalana i tot i que s’hi posa bé per arribar a acords amb el Govern, aquest només el té, almenys fins ara, com la darrera de les opcions.

Ciutadans comencen a dibuixar una lleugera tendència descendent. El PP ha vist que era una porta per on li fugien vots i ha treballat per recuperar-los. Ja s’ho faran.

Respecte els nous partits independentistes, RCat ha fracassat en ambdues conteses electorals i sembla que torna a l’òrbita d’ERC i SI ha tret el cap però en les dues cites electorals ha quedat molt per sota del que esperava. Té molt mèrit haver entrat al Parlament amb 4 escons amb el poc temps de què ha disposat però la marxa de Laporta ha estat un cop dur i a les municipals han actuat amb excés d’optimisme (així ho vaig exposar a la meva secció local raonant els motius per mantenir-nos al marge a les municipals, amb el resultat de quedar-me sol en la votació) i no ha tingut cap resultat destacat. Per la seva banda les CUP a les municipals han rebut el just premi a la seva coherència, tenacitat i sorda tasca als municipis catalans i han estat els principals receptors del desencís dels votants d’ERC.

PxC. Vull pensar que és un toc d’atenció i que el sistema de partits català sabrà gestionar aquesta anomalia en els propers temps.

Per tant, un interessant escenari que ha de patir alguns importants canvis en els mesos que vindran. Els seguirem amb avidesa.

En el proper post exposaré l'estratègia que crec que ha permetre a l'independentisme assolir el seu objectiu.