dilluns, 30 d’agost del 2010

Sobre la unitat

Sempre s’ha dit que en aquells grans temes de país, en els grans problemes, la unitat política és aconsellable. Crec que a Catalunya el gran problema (que no l’únic! tampoc ens enganyem...) és la relació colonial, de dependència, de submissió, d’inferioritat, ... respecte Espanya. És per això que més que en cap altre tema hagués estat molt bo que l’independentisme es presentés fort, unit.

Igualment crec que l’independentisme per la via de les paraules i també dels fets, avui a Catalunya no té representació parlamentària. Per tot això considero que seria molt aconsellable que els nous partits de caire independentista que pretenen entrar en el Parlament en els propers mesos anessin junts. Que units la nostra força seria major i la imatge que transmetríem també.

Els motius són prou evidents. Sobretot tenir un únic referent independentista que prioritzi aquest objectiu sobre qualsevol altre i sumar esforços i, suposadament, vots; i els riscos de no fer-ho també són clars, sobretot el càstig amb que la vigent llei d’Hondt castiga la dispersió del vot i que actua de filtre selectiu per a les formacions ‘petites’.

Crec a més que és especialment trista la no unitat entre Reagrupament i SCI donades les similituds ideològiques d’ambdues formacions. Però si la realitat és aquesta, si no s’han posat d’acord, tampoc cal forçar la situació. Cal assumir-la i encarar-la amb valentia i ambició. Ara és hora que a SCI es presenti el màxim nombre de candidatures a les primàries i de quanta més qualitat, millor, i sobretot que tothom vagi a expressar la seva opinió el dia 4/9. Això no ho poden fer els altres partits. Aprofitem-nos de la nostra diferència i votem massivament.

diumenge, 29 d’agost del 2010

Reagrupament i SCI, dos camins cap el mateix fi?

Una mala noticia per la democràcia i per la independència: Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència no aniran juntes a les eleccions. Molts respiren tranquils avui.

La llei d'Hondt ens castigarà per aquest error.

En fi, suposo que de tot se n'aprèn.

http://www.vilaweb.cat/media/continguts/000/013/862/862.pdf

Sobre el què volem ser

Fa uns mesos vaig escoltar un important empresari català que explicava que el va impressionar favorablement quan va veure que l’Estat americà de Massachusetts sabia clarament on anava. Quines eren les seves fites a nivell col·lectiu. En totes les visites que va fer a empresaris, polítics i a diferents actors socials va notar que el país tenia clar quins eren els seus objectius estratègics. Massachusetts aspirava a ser el millor en dos o tres temes. Ara no els recordo exactament, però un era la formació: amb el MIT, la Harvard University i el Boston College, entre altres, tenien clar que volien esdevenir i reforçar-se com a lloc d’excel·lència reconeguda a nivell mundial pel que fa a la formació. Ser els millors.

Avui, en un món globalitzat, cal focalitzar els esforços i buscar ser els millors en alguns temes. I prioritzar-los a nivell de país. I això vol dir que els ajuntaments, la Generalitat, les empreses, els sindicats, les universitats, ... tothom ho sàpiga i tothom remi en la mateixa direcció. No podem ser els millors en tot, i de vegades sembla que ho intentem. Aquí l’estratègia de la perdigonada, disparar a tot arreu alhora, du directament al fracàs.

Catalunya té trumfos. Per citar-ne alguns (segur que me’n deixo)
  • és un lloc agradable per viure-hi –sempre estem en el capdamunt quan es fan enquestes de qualitat de vida- per clima, per gastronomia, ...
  • tenim algunes de les escoles de negocis més ben valorades a nivell mundial.
  • comunicacions: aspirem a tenir un aeroport hub que unit a un dels principals ports de la Mediterrània i la -en algun moment- connexió europea d’alta velocitat ens situarà bé en aquest sentit.
  • tenim l’Alba, laboratori de llum de sincrotró.
  • tenim un 22@ 
  • tenim ja BioCat, que dinamitza i promou la biotecnologia, la biomedicina i les tecnologies mèdiques.
  • tot el relacionat amb el menjar: concentrem una part important de l’elit mundial de restaurants liderant-ne la innovació i tenim una bona indústria agroalimentària.
Crec que ens cal fer un cert pla estratègic de país, que amb la col·laboració de tots els actors analitzi la nostra situació actual i, en base a les nostres fortaleses, defineixi unes fites concretes que aspirin a situar-nos a nivell mundial com els millors en 2 o 3 coses (5 si podem!) i que ajudin a focalitzar els nostres esforços cap el seu assoliment.

dissabte, 28 d’agost del 2010

Sobre el to

En un altre d’aquests apunts (Sobre la suma) comentava que per sumar, per ser amplis, majoritaris, cal que siguem positius. Explicar, convèncer i seduir. El missatge agre, que confronta, no ens durà enlloc. Tenim motius per estar emprenyats però hem de ser capaços d’obrir-nos a amplis sectors de la societat si aspirem a tirar endavant el nostre màxim objectiu i això només es farà des d’un to positiu, amable: explicant el que podem fer si som un Estat i no queixant-nos del què ara no podem fer.

Hem de ser amables tant cap a dins, cap els electors, com cap a fora. Hem de convèncer nous aliats per a la nostra causa i, si finalment assolim el nostre objectiu ens haurem d’explicar a fora: Unió Europea, ONU, són actors que hauran de tenir informació de primera mà sobre quines passes farem. Haurem de ser molt hàbils explicant el com i el per què ho fem. El camí serà ple de riscos i de paranys. I haurem de tornar a ser amables, positius.

Tenim un llarg memorial de greuges. Hem de donar-li forma, destacar que fa dècades que, en positiu, intentem encaixar-nos en Espanya. Que és llarga la llista de desil•lusions, que hem esmerçat esforços i diners en explicar-nos, en fer-nos entendre, i que la llista de renúncies també és llarga. Que la nostra és una decisió de qui ja no pot més, no és una reacció ràpida, en calent. I és ferma.

Hem de trobar aliats que ens ajudin a explicar-nos. Al món, la realitat catalana es veu sovint des de l’òptica de Madrid, on els catalans som molestos, pesats, insolidaris, ... Cal que cosim una ampla, fidel i potent xarxa d’aliats arreu. Hem de crear un lobby pro-català al món.

Sobre el decidir

Molt agut el president Montilla en declaracions a TV3 el passat 25/8. Ell decideix cada dia, diu. Boníssim. No calen comentaris.
Parlem seriosament. Per primer cop, en les properes eleccions nacionals aquesta qüestió esdevindrà (està sent ja, de fet) essencial. Cada opció política haurà de donar resposta d’on es troba.

Si algun dia arribem a decidir, quines són les opcions possibles, ordenades des de postures unionistes a les més independentistes, que crec que ens trobarem:
  1. retrocedir en grau d’autogovern (Retornar competències. Són els que diuen ‘hem anat massa lluny’)
  2. seguir com fins ara, (o sigui, autonomisme. Ara ja sabem, gràcies al TC on és el límit)
  3. federalisme (que per algú vol dir alguna cosa, sigui quina sigui...)
  4. independència
Cal exigir que cada formació política digui clarament, sense ambigüitats quina és la seva opció. Un comentari respecte l’opció 3) federalisme: és un engany, ja que no depèn únicament de nosaltres, cal que se’ns autoritzi des d’Espanya. És important això. Les altres són factibles, la 3) no. O no només per la nostra voluntat.


El president Montilla, a més de l’acudit que encapçala aquest comentari, també diu: ‘El dret a decidir s’exerceix a les eleccions’. Dons donem-li la raó: votem massivament formacions que defensin fermament l’opció 4. 

Solidaritat Catalana per la Independència, per exemple.

Sobre el rigor

No ens hem de creure millors que ningú, però hem de voler fer-ho millor que els altres. Crec que hem d’aspirar a l’excel·lència. Només fent-ho així assolirem els nostres objectius.

Hem de ser absolutament rigorosos en els nostres arguments. I això no passa sempre. He vist informes i documents d’ideologia independentista amb un fort contingut comunicatiu però poc rigorosos. Quan fem un titular, cal fer un esforç de síntesi, però l’argument que hi ha al darrera ha de ser fort, inviolable.

Malauradament la trista realitat actual ens ofereix un ric i ampli arsenal argumental. Podem anar a buscar matèria primera arreu: finançament, infraestructures, presa de decisions en organismes internacionals, etc. Disposem de nombrosos exemples per poder explicar, per poder convèncer que ens cal canviar el model, que no és un bon negoci seguir sent espanyols. Hem de contraposar dades, comparar situacions amb altres èpoques o amb altres països, elaborar escenaris de futur, ... però sempre hem de prevenir els nostres arguments d’atacs. I per això, cal que argumentem de forma sòlida.


Quan un document porti la marca SCI cal que sigui inatacable des del punt de vista del rigor. I crec que tenim gent prou preparada perquè així sigui. Hem de donar una imatge seriosa. Només així aconseguirem sumar cada dia a més gent al nostre projecte.

Sobre la suma

En un anterior comentari (Sobre l’endemà) parlava de la necessitat d’argumentar com seria el primer dia, i els següents, de la Catalunya Estat. Ara bé, perquè arribi aquest dia hem de sumar. Multiplicar, si podem. Hem d’assolir una àmplia base que estigui a favor de que és millor ser independents que seguir com fins ara.

A l’enquesta de més ampli abast que conec que s’ha fet sobre la independència fins ara (es van publicar els resultats el desembre de 2009) sorprenentment es veia com ‘Els principals motius dels partidaris del sí addueixen un cert percentatge de resultats emocionals –com, per exemple, un 29,6% que confessen que pateixen un fort cansament respecte a Espanya–, però combinats amb d’altres de tipus econòmic i de relació amb l’aprofundiment democràtic. Curiosament, en canvi, el grup que més apel·la als sentiments és el dels que votarien en contra de la independència’.

Missatge: hem de convèncer per motius econòmics i per motius democràtics els que encara no votarien ‘sí’. Insistir en arguments sentimentals farà que els que ja estem convençuts ho estiguem més, però no sumarem.

Crec que la suma només la farem si, 1) argumentem bé -i tenim bona matèria prima i gent que pensa bé- i 2) si sabem vendre el nostre missatge de forma positiva. Hem de fugir de missatges violents de to o de contingut. Cal seduir, persuadir, il·lusionar, enamorar.

Però d’això en parlaré amb més extensió, en un altre moment.

Sobre l'endemà

Un dels temes més recurrents, i que he pogut comprovar que més preocupa quan es parla de la (cada cop més) possible independència del nostre país, és el fet que cal preparar molt bé el traspàs de ser comunitat autònoma espanyola a ser estat europeu per tal que l’impacte negatiu sigui el menor possible o no n’hi hagi. Respondre al ‘si però i l’endemà...?’ Temes com la seguretat social i les pensions preocupen a molta gent i no ens podem permetre que els ciutadans pateixin aquest canvi.

És per això que considero que durant la campanya cal que posem molt l’accent en aquests temes. Que siguin els prioritaris. Explicar com es gestionarà el país l’endemà. Com ho farem perquè els trens segueixin funcionant (si pot ser millor que fins ara, millor), com ho farem perquè els vols surtin i arribin dels nostres aeroports, com garantirem que no tindrem problemes d’energia, etc, etc i etc. En paral·lel a tenir clar com repartirem la despesa, ara sense haver-hi de descomptar el peatge amagat durant anys i anys sota la tan mal anomenada ‘solidaritat’, hem d’intentar que el dia a dia no pateixi el traspàs.

Com més puguem explicar (si en som capaços, fins el punt d’evidenciar), que el pas de comunitat autònoma a Estat pot ser un pas normal i no traumàtic i que aquest és un pas possible, podrem fer-lo desitjable al conjunt de la societat.

Cal donar seguretat i garantir que el canvi és per a millorar.

Sobre la nostra actitud

On: dinant a un restaurant de Barcelona. Quan: fa uns dies

Dino sol, llegint i escolto com una parella de dones de la meva edat (vora els 45) seuen a una taula del costat. Parlen entre elles en català. Quan s’acosta el cambrer, immigrant, s’hi adrecen en castellà i, tot i que aquest els respon en un català prou digne, elles segueixen emprant el castellà quan hi parlen. El cambrer veu que me n’adono i em guinya un ull. Jo, uns minuts abans, m’hi he adreçat en català i ell m’ha respost en català.

La situació, que es repeteix milers de cops als nostres carrers i comerços, es presta a diversos comentaris. Denota el nostre propi autoodi. El nostre poc respecte per una llengua que ho necessita i que no defensem, i el nostre poc respecte per els que s’esforcen per aprendre-la.

Ja que som al restaurant... una altra cosa que acostumo a fer des de fa uns anys i que té a veure amb el tema és la següent: si em serveixen la carta i no està en català, demano que me la canviïn. Si no la tenen (passa molt sovint), els comento que hi estan obligats i que, quan la tinguin, ja tornaré. Ho faig amb tota l’amabilitat de la que en sóc capaç. Els deixa absolutament descol·locats, no cal dir-ho. Si la cosa es presta, els hi comento que la Generalitat té un servei que s’ofereix a traduir el que necessitin.


Tenim un gran poder però està adormit. Ja que no ho han per respecte a la llei, que ho facin per motius de ‘butxaca’. Us imagineu què passaria si la majoria dels catalanoparlants ho féssim?

Sobre la cohesió

(Durant els propers dies, i fins que s'acabin aquestes primàries el proper 4/9, aniré penjant posts, com si això fos un blog. Espero que us interessin els temes que plantejo. Com sempre, obert al debat.)


On: esmorzar amb companys de feina. Quan: juliol 2010.

Un company argumenta que una de les coses que es pot perdre si s’arriba a celebrar un referèndum, o si es declara unilateralment la independència, és la cohesió que hi ha avui a Catalunya. Diu que si hi ha un referèndum i el ‘si’ guanya només per un 55%-45% tindrem problemes de cohesió. I que només cal tirar endavant quan una ‘àmplia’(?) majoria hi estigui d’acord.


I potser té raó. La cohesió és un valor important en qualsevol societat, però jo crec que actualment tenim una societat cohesionada sobretot perquè la majoria de gent que té com a primera la cultura i la nació catalana fa renúncies cada dia. Som una societat cohesionada però no som una societat normal. Renúncies poc naturals. Canviar al castellà de seguida que algú et parla, ho és. Per què ho fem fins i tot quan es tracta d’algú que coneix o podria conèixer la nostra llengua si ho volgués? Quina mena de complex arrosseguem?


És just que guanyi el ‘no’ si hi ha només un 55% de ‘sí’? Jo crec fermament que no. Crec que és desitjable una majoria del 80% però que si el 55% és qui renuncia, el resultat és pitjor. Crec que hem de canviar certes actituds. Amb tota l’educació i comprensió del món, però amb tota la fermesa. Si som més, tenim més dret.

Per què jo?

Sang nova
Crec que si volem que es canviï la forma de fer política, cal sang nova. Cal que professionals que no han tingut mai responsabilitats polítiques facin un pas endavant i tractin d’aportar valors nous. Cal fer net, cal reconstituir els valors polítics a Catalunya. Considero que la realitat política catalana actual està viciada i tant els propis polítics com els partits es troben en crisi i la societat fa temps que ho ha detectat.


Preparació
Em considero una persona preparada per poder ajudar a fer aquest pas. En concret, a nivell de
  • Formació. Podeu veure el meu curriculum amb detall per valorar-ho. A grans trets us puc dir que tinc la llicenciatura en Belles Arts (1990) i en Filosofia (2008). Parlo correctament, a més del català i l’espanyol, l’anglès. Com crec que és exigible avui a qualsevol.
  • Professional. On, des de fa anys, desenvolupo tasques directives.
  • Coneixement de la realitat catalana: ja que professionalment he prestat servei a les administracions catalanes (Generalitat i ajuntaments), així com a altres entitats que presten serveis públics (universitats, cambres de comerç, col·legis professionals, etc.), el que fa que conegui com funcionen aquestes organitzacions i he treballat de prop amb polítics, de diferents colors.

Valors
  • Feina. Tenim molta feina per endavant. Com a país i com a partit polític. Ofereixo la meva capacitat, que considero gran, a aquest engrescador projecte.
  • Rigor. Si volem tirar endavant aquesta iniciativa cal treballar molt. Hem de treballar més que ningú i cal fer-ho bé. Novament com a país i com a partit polític hem de ser reconeguts per la qualitat de la nostra activitat. El rigor, la veracitat dels nostres plantejaments han de ser algunes de les nostres característiques.
  • Liderat i emprenedoria. Novament em remeto al meu curriculum però crec que tinc capacitat d’aixecar i liderar projectes. Dos exemples: l’any 2000 vaig iniciar un web que ha anat creixent i millorant fins avui i he escrit un llibre.
  • Criteri. Intento estar al dia de la realitat de Catalunya i de tot el món. Em considero una persona instruïda i culta i això és el que m’ha permès amb el temps anar-me construint un criteri personal, ferm però flexible, obert, tolerant que em serveix de guia en el meu dia a dia.
  • Empatia. Sóc una persona empàtica. Sé escoltar als altres, valorar la força dels seus arguments, entendre’ls. Això és rellevant ja que és el moment de sumar. Cal cosir aliances amb aquells amb qui ens uneix molt més del que ens separa. La nostra manera de fer és la bona, perquè és més democràtica, però hi ha molta gent que està remant en la mateixa direcció. Nosaltres sols, difícilment ho aconseguirem. O ho aconseguirem més tard.
  • Seny. Potser per la formació que tinc, m’agrada raonar. Enraonar. Mesurar els arguments. Pensar bé. Si tenim sort, venen moments en que caldrà ponderació mental. Seran fortes les provocacions i cal tenir el cap fred.
  • Rauxa. Sóc una persona apassionada. La passió cap el que estimo és el que fa que avui escrigui aquest oferiment.

Per què SI?

No he militat mai en cap partit. Sempre però, he estat interessat pel devenir del meu país i aquest interès en els darrers anys ha anat creixent i darrerament s’ha accelerat. Fins ara he estat però, un observador passiu. Algun cop m’he plantejat fer el salt cap algun dels partits però, sincerament, quan hi pensava seriosament, al final, sempre acabava veient més ‘contres’ que ‘pros’.


A SCI he trobat símptomes que fan que cregui que és quelcom diferent a l’escenari polític català actual. A les idees –teòricament- compartides amb altres formacions, en el sentit de prioritzar per sobre de qualsevol altre objectiu l’assoliment de la independència de Catalunya, a SCI hi he trobat un aspecte que per a mi és el veritable codi genètic de tot això que, entre tots, estem construint: un fort component democràtic. El fet que jo pugui estar presentant aquesta humil candidatura i el fet que pugui votar directament a qui cregui que millor pot representar-me a SCI, és el que m’ha fet decidir finalment a adherir-m’hi.


Aquestes eleccions primàries aporten un element ‘meritocràtic’ a la formació. I és quelcom poc vist al panorama polític català. La possibilitat que, qui valgui i ho vulgui, qui tingui prou mèrit, podrà tenir papers rellevants en aquesta aventura que comença és quelcom il·lusionador i que hauria de ser exemplificant.

Per què ara?

No es pot dir que Catalunya no ho hagi intentat. Des del retorn de la democràcia han estat nombroses les mostres de lleialtat cap Espanya i tots en sabem el resultat. Avui tothom parla d’un fi de cicle. Ha arribat un moment en què cal fer un salt quàntic en la nostra història i la societat ara ho demana.


Tenim una societat a qui ja no li fa por plantejar la independència. Tenim una societat amb un important gruix de gent de menys de cinquanta anys que hem viscut gairebé sempre en democràcia i que creiem que res ni ningú pot aturar al que la majoria de la societat reclami.


Tenim una situació que alguns han descrit com de cruïlla històrica. La sentència del Tribunal Constitucional (i tot allò que arrossegarà i del qual ara tot just comencem a notar-ne els primers efectes, nefastos, no cal dir-ho) ens ha aclarit fins on podem arribar com a poble, des del punt de vista espanyol. La ratlla està clara.


Ens trobem en una mena de bucle i crec que només pot desfer-se continuant com fins ara, és a dir, continuant fent-nos més i més petits o bé plantejant alternatives. I, per a mi, la dicotomia ara, és clara: volem ser un a regió espanyola o volem ser un Estat europeu. No hi ha més.


I nosaltres volem ser un Estat europeu. Ara és el moment de la claredat. De la valentia. Si ho fem bé, ara ha de ser el nostre moment.

Presentació

Sóc Ignasi Albors. Tinc 44 anys i visc a Sant Cugat del Vallès.

Després d'haver estat sempre un observador passiu de la realitat política catalana, he decidit fer un pas endavant i, aprofitant la iniciativa de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), em presento a les eleccions primàries que tindran lloc el proper 4/9.

En aquest espai intentaré donar-me a conèixer. Exposar les meves idees.
Us convido a participar-hi.