dissabte, 18 de setembre de 2010

Sobre la decadència

Context
Decadència = Pèrdua de la força o de la importància d'una persona, d'un sistema, d'un moviment, etc. També d'un país.

Escena 0
Quan? Maig de 2005
Qui? Alfons López Tena (avui, Solidaritat Catalana per la Independència)
Què? Guanya el premi Francesc Ferrer i Gironès amb l’assaig ‘Independència o decadència'

Escena 1
Quan? 9 de setembre 2010 
Qui? Felip Puig, CiU
Què? ‘Catalunya ha de decidir entre independència o decadència’

Escena 2
Quan? 14 de setembre de 2010
Qui? Montilla, PSC
Què: ‘Independència és decadència’

Escena 3
Quan? Avui, 18 de setembre de 2010
Qui? Jo mateix, llegint l'Avui on, en només tres pàgines (de la 14 a la 16), trobo algunes dades que ajuden a enfocar la situació actual del país respecte al concepte ‘decadència’:
1.      El 2003 el deute de la Generalitat era de 8.000 M€ i el dèficit corrent de 600 M€ anual. El 2010 el deute de la Generalitat és de 22.000 M€ i el dèficit corrent de 5.000 M€ anual. Això, no cal dir-ho, després d'un finançament que Miquel Izeta (PSC) va definir com ‘estratosfèric’.
2.      ‘Catalunya perd amb la crisi un terç (un terç!) de la seva indústria’. Alguna comarca catalana el 2009 ha perdut més del 9% del seu PIB respecte el 2008 i la mitjana catalana és de més d’un 4% de pèrdua.
3.      ‘Fitch rebaixa el deute de la Generalitat’

Com deia un entrenador alemany de futbol, molt estimat a casa nostra, crec que ‘no hase falta desir nada más’.

D’aquí a unes setmanes hi ha eleccions. Crec que és un bon magnífic moment per triar quina mena de decadència volem.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Sobre la paciència

Diuen que és la mare de la ciència. I en política, també és un valor. Crec que a Solidaritat tot ha anat massa ràpid i que potser podem estar temptats de veure que la realitat és més favorable als nostres interessos del que realment és.

Fa només tres mesos no érem res. No existíem. I en poques setmanes ens hem organitzat, hem crescut ràpid, hem fet unes primàries -on nombrosos adherits ens hem presentat-, i la participació ha estat prou digna (pels temps que corren). Creiem que els vents ens són favorables. Els nostres actes sovint omplen auditoris. Cada setmana hi ha desercions d’altres formacions polítiques per venir a sumar al nostre projecte. Tot això ens fa sospitar que hem sabut llegit bé els missatges que emet la nostra societat. I és possible que sigui així, però encara no hem fet res.

Em fa patir que eufòries exagerades ens duguin a frustracions futures. Procuro estar atent al que passa a la xarxa. I percebo, en el nostre entorn, certa sensació de que ara és el moment; de que ara és el nostre moment. I sí, ara és el moment, però de començar. El nostre objectiu és ambiciós i no l’assolirem fàcilment. Hem de ser pacients. Ara toca menjar poc i pair bé. Per evitar que el que ha vingut de pressa .... marxi corrent.

Sembla probable que el 28N entrarem al Parlament. Que no és poca cosa! Patrícia Gabancho clamava fa uns dies perquè: “al Parlament hi hagi un independentisme clar, contundent i, si pot ser, intel·ligent. Quan dic intel·ligent vull dir amb la dosi de flexibilitat i adequació a la realitat que a vegades no sé veure en els discursos que m'arriben.” Hem de ser aquesta opció. Independentista, clara, contundent, intel·ligent, flexible, realista, solvent, amable.

Per Salvador Cardús la independència de Catalunya “haurà estat resultat d'un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país”. No hem de plantejar les coses en un ‘ara o mai’ que tendeixen a resoldre’s en un ‘mai’. Hem d’accedir al Parlament i fer-ho molt bé. Ser rigorosos (ho deia en una altra entrada del bloc), fiscalitzar l’acció del Govern que mani. Ser consistents i fer-nos atractius al gruix de la societat. Explicar per què l’opció ‘Independència’ és avui l’única que veiem viable. La propera legislatura és la que ens ha de permetre madurar, fer-nos grans i donar-nos a conèixer. Conscients que el partit decisiu es jugarà el 2014.

Una bona data, no creieu?

dilluns, 6 de setembre de 2010

Sobre lideratges

Considero que un líder polític és algú capaç d’encapçalar canvis a la societat. Algú que té clar on s’ha d’anar, que té una visió sobre l’on i amb prou capacitat per tal que la majoria el segueixi. El paper del líder no és còmode ni senzill. Per això no se’n troben gaires. I menys en els darrers temps, tant líquids. Els líders tenen un instint especial i saben quan han de demostrar la seva vàlua. Un líder ha d'agafar la societat i portat-la cap on ell creu que ha d'estar i no esperar a que aquesta arribi per si sola on vol i, llavors, posar-s'hi al capdavant.

Crec que Mas ha perdut una ocasió excel·lent per liderar un canvi, per esdevenir líder. En comptes d’això ha preferit no arriscar una victòria que preveu clara. Per mi es tracta d’un greu error estratègic.

L’ambient actual, cuinat a foc lent durant els darrers dotze mesos per, (1) les consultes sobre la independència a centenars de municipis catalans, (2) la sentència del Tribunal Constitucional que fixa uns límits força clars i regressius, i (3) la multitudinària manifestació del 10-J han generat, en la meva opinió, un clima que planteja un repte que, algú que aspira a liderar el país, hauria d’haver fet seu. I més, si com confessava a una entrevista el passat dissabte (Avui 4 de setembre de 2010), ell votaria ‘sí’ en un referèndum per la independència.

Probablement el partit on hi tinc més amics és CdC i tots, tots! són independentistes. No entenc el calendari que es fixa per assolir la independència. I més quan l’enquesta més extensa realitzada fins avui sobre el tema (de la UOC a finals de 2009) dóna una majoria al ‘sí’.

La independència del nostre país es podrà fer sense CiU però no sense els vots que ara van a CiU.

Sobre el concert

Diu que ara el que cal és anar demanant aquells objectius compartits per una àmplia majoria entre els catalans, començant per aquells on hi hagi més complicitat social i política. Crec sincerament que és una bona estratègia. Ho seria, si ens trobéssim al 1980.

Avui sabem el pa que s’hi dóna. Algú creu que al voltant del concert econòmic es pot assolir més complicitat política que quan el Parlament català va aprovar un Estatut, amb prop del 90% dels vots favorables? Més complicitat social i política que quan els ciutadans van aprovar, amb prop d’un 74% de vots favorables, el text que finalment ens van deixar votar? Sí, potser sí que es pot assolir més complicitat. Però, i què? La nostra voluntat política per si sola, no serveix de res. Tot el procés al voltant de l’Estatut ens ho ha deixat clar.

Diu que, (1) si tenim una àmplia majoria de catalans que volem el concert econòmic i (2) si un partit espanyol necessita determinats vots d’un partit català per poder formar el Govern a les properes eleccions espanyoles de 2012, llavors ho tindrem tot de cara i finalment assolirem tan preuat objectiu.

Però aquest escenari és ingenu. Per què? Dues respostes (segur que n’hi ha més).

Perquè un canvi com aquest ha de ser aprovat pel Consejo General de Política Fiscal y Financiera ja que suposo que recordeu el que diu el Tribunal Constitucional respecte al concepte de bilateralitat en temes com el que ens ocupa. I tot el que Catalunya tregui de més en el canvi de model serà restat de la resta de Comunitats de règim comú. És realment això factible? Algú s’ho pot creure?

Perquè si Catalunya obtingués el concert econòmic que tenen bascos i navarresos, Espanya financerament esdevé impossible.

Incitar opcions on no depenem de nosaltres mateixos, on un tercer s’hi hagi d’avenir i que ens portaran a noves batalles estèrils on estarem distrets durant 3 o 4 anys més és quelcom ridícul. Necessitem una línia més en la ja llarga llista de greuges? Una nova prova? La darrera aquest cop?

A més qualsevol canvi en l'escenari plantejat (per exemple, que no necessitin el seu vot) faria que haguéssim perdut sis anys en l'aposta. Jo, sincerament, ja en tinc prou.

diumenge, 5 de setembre de 2010

195=67

Acabo de consultar (finalment) les llistes dels resultats de les primàries de SI que van tenir lloc ahir, 4 de setembre. Comprovo que he rebut 195 vots, la qual cosa em situa com el candidat 67è. de la llista. Com que la circumscripció electoral de Barcelona és de 85 escons, això vol dir que... aniré a les llistes (sempre i quan la política de paritat de sexes no em porti a un lloc més enllà del 85).

Sensacions: una certa sorpresa, un cert vertigen, força agraïment, orgull i molta il·lusió.

Ahir per primer cop vaig poder tastar un plaer nou quan una persona que no coneixia, se’m va adreçar per dir-me que m’havia votat ja que compartia alguna de les idees que havia tractat de descriure aquests dies.

Crec que hauré d’allargar la vida d’aquest bloc durant un cert temps, i que li hauré de canviar el nom ‘Bloc de campanya d'un candidat a les primàries de SI’ ja que no li escaurà. Veurem.

dissabte, 4 de setembre de 2010

4 de setembre. He votat

He votat i estic content. L'hotel on es celebraven les primàries de SI estava ple i la il·lusió i les ganes de fer bé les coses es podia notar arreu.

Els resultats seran els que seran. Sortiran els millors perquè així ho ha decidit la majoria.

Anem bé. Ara toca ajudar amb tot el que es pugui als escollits.