Sobre la legislatura que ara començarem

Crec que la legislatura que s’iniciarà properament estarà marcada per aquestes característiques i n’aventuro una possible evolució:

·         Un reconeixement de totes les forces que ara li pertoca a CiU aplicar la seva política. Crec que gaudirà d’un cert marge per tractar d’aplicar el seu programa. I crec també que gestionarà bé la situació que es trobarà. Aquest punt serà molt important per convèncer molta gent que més autogovern és més qualitat de vida. Però malauradament també crec que la situació es farà insostenible.

·         Un protagonisme sobretot a partir de 2012 de la proposta de concert econòmic que CiU proposarà a Espanya, si és que realment tira endavant aquesta iniciativa, la més important del seu programa.

·         Un progressiu empobriment de Catalunya. L’autonomisme no ens dóna cap oportunitat i disposarem només dels diners que Espanya ens vulgui donar. No més. De fet, com sempre, però n’hi haurà molts menys.

·         Un progressiu adonar-nos de la dimensió real de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. L’espanyolisme té a les seves mans unes immillorables cartes i les anirà deixant caure una rere l’altra i guanys que creiem assegurats a Catalunya com el model d’immersió lingüística a les escoles començarà a escardar-se.

·         Aquests darrers dos punts provocaran un augment mai vist d’indignació vers a Espanya. Es repetirà un nou 10-J més massiu i, aquest cop sí, els partits polítics majoritàriament atendran a la crida de la ciutadania. Serà el moment en què hi haurà partits que donaran per acabat el llistat de greuges de Catalunya vers Espanya, amb l’anotació del fracàs del concert i les conseqüències de la relació de vassallatge a què ens aboca la sentència. Serà el moment en què CiU haurà de posar a la pràctica el seu ‘dret a decidir sense límits’. I espero que no s’arronsi.

Què crec que ha de fer SI?

·         Ser conscients del nostre pes gairebé irrellevant, avui, al Parlament. Crec que hem de ser humils, sense deixar de defensar amb rigor i seriositat les nostres propostes. Malauradament, l’evolució de la situació, si es compleixen les meves previsions, farà que el nostre discurs sigui l’adequat, el que millor haurà intuït l’esdeveniment dels fets.

·         Hem de ser amables, ferms però amables. Hem de convèncer des de la persuasió, des de la seducció. Exposar bé el nostre discurs que cada cop casarà millor amb la realitat.

·         Com vaig deixar dit aquí hem de ser pacients. El partit rellevant es jugarà el 2014. La situació anirà girant cap a una situació en què passarem a ser el mainstream, la corrent principal, de la política catalana. Aquest ha estat des de sempre la principal virtut de CiU i nosaltres hi serem des de fa més temps, la zona principal serà la nostra. I normalment qui arriba abans a un lloc, políticament parlant, fa rendible aquesta intuïció. La gent, si pot, vota a l’original i no la còpia.

·         No hi estarem sols en aquesta zona principal, però no hi fa res. Som conscients que per assolir el nostre objectiu hem de sumar. I ara serà el moment de sumar. Segurament ens hi trobarem amb CiU, ERC, ICV i fins i tot de part del PSC (si és que llavors encara es diu així).

Òbviament pot passar qualsevol altra cosa.

Sobre els resultats del 28N

Després d’una setmana justa de les eleccions del passat diumenge, d’haver paït el resultat i d’haver llegit nombroses reaccions i encara més nombrosos comentaris, passo a descriure allò que considero més rellevant:

1.      Guanya CiU, s’estimba el tripartit. Dos fets relacionats. Clara victòria de CiU, no tant pel nombre d’escons obtinguts sinó per l’enorme diferència respecte la resta de forces. CiU és la guanyadora perquè ha sabut gestionar una situació ben complicada sense perdre els nervis, s’ha carregat de paciència i ha fet una oposició responsable. La seva proposta -tot i tenir un elaborat programa electoral, ple de compromisos- s’ha resumit en dues idees: la clàssica del canvi i la concreta del concert econòmic, que ha anat modulant al llarg de la campanya, per la seva gairebé provada impossibilitat. El daltabaix del tripartit (que en conjunt perd 22 escons, de 70 a 48) és fruit, entre altres motius, de les seves incoherències internes no dissimulades.

2.      Un increment important del PP. Escaldat per la sorpresa de Ciutadans que en el 2006 els hi va prendre 3 escons ara s’han apropiat descaradament d’alguns dels seus arguments i, a més, ha venut clarament espanyolisme per tal de fer front al suposat augment de l’independentisme. Això li ha permès mobilitzar tot el vot fidel i alinear-ne un altre, pensant també en clau espanyol: calia vèncer el PSOE.

3.      L’entrada de SI al Parlament. I la no entrada de Reagrupament. Malgrat el seu ostracisme dels mitjans públics -i gairebé de tots els privats- són molt destacables els nostres resultats i més tenint en compte que hi ha hagut només 4 mesos de preparació. Com ja sabíem, una oferta molt similar amb dues propostes ha fet que la llei d’Hondt ens castigués a tots plegats. A veure si amb 4 anys per davant ho sabem fer millor.

4.      Detecto una certa analogia ‘nacional’ que permet observar que molts vots en clau nacional espanyola han anat del PSC al PP i, de la mateixa manera, molts vots en clau nacional catalana han fet el mateix camí des d’ERC a CiU.

5.      La foto final de l’actual Parlament és més ample políticament parlant: l’entrada d’un nou partit (SI) ha eixamplat el seu espectre. Igualment, aquesta major fragmentació incorpora pluralitat i permet més flexibilitat en les majories. O sigui una més àmplia geometria variable per a CiU, que crec que pot arribar a establir acords puntuals amb gairebé tots els grups (potser amb l’excepció de Ciutadans).

6.      Finalment, no estic d’acord amb les sumes que es fan aquests dies dient que hi ha menys independentisme al Parlament. Qui diu que abans hi havia 21 escons i ara només 14 fa, al meu entendre, una lectura molt superficial de la realitat. Suposar que a l’anterior Parlament només els escons d’ERC eren independentistes és fals. Hi ha independentistes a CiU i també a ICV i, fins i tot, al PSC. Al panorama actual ha entrat una nova força independentista. Només si es pogués plantejar la qüestió de la independència al Parlament i es donés llibertat de vot, es podria avaluar realment el seu pes. I això, dubto que es faci.

Sobre la preocupació

'Potser ens hauríem de preocupar, si pensem que totes les coses que havíem d'haver resolt, no les hem resolt encara. Poc a poc se'ns ha anat acumulant la feina. I tot està per fer.

I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir, de tan secretes de tan callades, encara s'han de complir, si és que s'han de complir algun dia.

Que mai hem plantat cara als nostres somnis, però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps: Què volem ser? Què volem dir? Qui volem ser? I si ho tenim clar: Com ho hauríem de fer? Amb qui podríem comptar? Comptes amb mi? Compto amb tu? Sí.'

Mishima. Neix el món dintre l'ull

Sobre els motius per prioritzar el català

A Catalunya hi ha dues llengües oficials (tres si comptem que a l’Aran també ho és l’aranès): el castellà, parlat per centenars de milions de persones arreu del món, i el català, parlat per -pam amunt, pam avall- uns deu milions de persones. A més, matís important, el català és la llengua pròpia de Catalunya. Oficials n’hi ha dues, pròpia, només una.

Crec que estem començant a percebre tímidament l’impacte que tindrà la sentència sobre l’Estatut del Tribunal Constitucional (TC). Crec que ha modificat substancialment aspectes que debiliten la pervivència del català. Els partits unionistes a Catalunya (per si algú necessita ajut: PP i C’s) han vist clar l’oportunitat i cada llei dictada pel Parlament català que tracta de discriminar positivament la nostra llengua (per exemple, les lleis de comerç, del cinema o la d’integració de la immigració) serà denunciada a l’alt tribunal per tal que aquest actuï.

Estic convençut que en els propers mesos, quan s’iniciï el període d’inscripció escolar, hi haurà pares –a iniciativa pròpia o moguts pels partits citats- que exigiran que els seus fills siguin escolaritzats en castellà. Altres anys ja ho han intentat i ara els vent els bufa a favor. I crec que, a la vista del marc jurídic vigent, el Departament d’Educació no es podrà negar.

Si perdem aquest  llençol, serà un drama. El model d’immersió lingüística, que és una de les característiques del model educatiu català, té com a primer objectiu que cada alumne al finalitzar la seva formació estigui prou capacitat per l’ús d’ambdues llengües oficials. Sense saber-ho, els pares que triïn aquesta opció estaran fent un flac favor als seus fills, ja que són els únics que acabaran perdent. Qui viu en un entorn únicament castellanoparlant, emprant-lo a casa, consumint oci en aquesta llengua, i relacionant-se amb els amics, no tindrà cap oportunitat (ni malauradament, necessitat) d’aprendre català.

Defenso vehementment que es prioritzi el català en aquells àmbits en què no és majoritari pels següents motius:

Amb les llengües passa com amb els éssers vius. El darwinisme també funciona. M’explico. Diuen els experts que el bilingüisme és un estat teòric. Normalment quan conviuen dues (o més) llengües mai és troben en una situació pura d’igualtat. Sempre n’hi ha una de majoritària. I la majoritària cada cop ho va sent més sinó es prenen mesures per equilibrar la situació. Si això és així, si cal que n’hi hagi una de majoritària, aquesta ha de ser el català.

Per què? Perquè el català només és parla als Països Catalans i el parlen uns deu milions de persones, com he dit abans. Si es mor aquí, es morirà arreu. Si, el castellà desaparegués a Catalunya (cosa molt poc probable i tampoc desitjable) el seguirien parlant centenars de milions de persones arreu del món.

Per tant, la meva opinió és que cal contrarestar les tendències socials a Catalunya quan calgui, per tal que el català sigui i es mantingui sent, la llengua majoritària, en tots els àmbits.

Sobre la decadència

Context

Decadència = Pèrdua de la força o de la importància d'una persona, d'un sistema, d'un moviment, etc. També d'un país.

Escena 0

Quan? Maig de 2005

Qui? Alfons López Tena (avui, Solidaritat Catalana per la Independència)

Què? Guanya el premi Francesc Ferrer i Gironès amb l’assaig ‘Independència o decadència'

Escena 1

Quan? 9 de setembre 2010 

Qui? Felip Puig, CiU

Què? ‘Catalunya ha de decidir entre independència o decadència’

Escena 2

Quan? 14 de setembre de 2010

Qui? Montilla, PSC

Què: ‘Independència és decadència’

Escena 3

Quan? Avui, 18 de setembre de 2010

Qui? Jo mateix, llegint l'Avui on, en només tres pàgines (de la 14 a la 16), trobo algunes dades que ajuden a enfocar la situació actual del país respecte al concepte ‘decadència’:

1.      El 2003 el deute de la Generalitat era de 8.000 M€ i el dèficit corrent de 600 M€ anual. El 2010 el deute de la Generalitat és de 22.000 M€ i el dèficit corrent de 5.000 M€ anual. Això, no cal dir-ho, després d'un finançament que Miquel Izeta (PSC) va definir com ‘estratosfèric’.

2.      ‘Catalunya perd amb la crisi un terç (un terç!) de la seva indústria’. Alguna comarca catalana el 2009 ha perdut més del 9% del seu PIB respecte el 2008 i la mitjana catalana és de més d’un 4% de pèrdua.

3.      ‘Fitch rebaixa el deute de la Generalitat’

Com deia un entrenador alemany de futbol, molt estimat a casa nostra, crec que ‘no hase falta desir nada más’.

D’aquí a unes setmanes hi ha eleccions. Crec que és un bon magnífic moment per triar quina mena de decadència volem.

Sobre la paciència

Diuen que és la mare de la ciència. I en política, també és un valor. Crec que a Solidaritat tot ha anat massa ràpid i que potser podem estar temptats de veure que la realitat és més favorable als nostres interessos del que realment és.

Fa només tres mesos no érem res. No existíem. I en poques setmanes ens hem organitzat, hem crescut ràpid, hem fet unes primàries -on nombrosos adherits ens hem presentat-, i la participació ha estat prou digna (pels temps que corren). Creiem que els vents ens són favorables. Els nostres actes sovint omplen auditoris. Cada setmana hi ha desercions d’altres formacions polítiques per venir a sumar al nostre projecte. Tot això ens fa sospitar que hem sabut llegit bé els missatges que emet la nostra societat. I és possible que sigui així, però encara no hem fet res.

Em fa patir que eufòries exagerades ens duguin a frustracions futures. Procuro estar atent al que passa a la xarxa. I percebo, en el nostre entorn, certa sensació de que ara és el moment; de que ara és el nostre moment. I sí, ara és el moment, però de començar. El nostre objectiu és ambiciós i no l’assolirem fàcilment. Hem de ser pacients. Ara toca menjar poc i pair bé. Per evitar que el que ha vingut de pressa .... marxi corrent.

Sembla probable que el 28N entrarem al Parlament. Que no és poca cosa! Patrícia Gabancho clamava fa uns dies perquè: “al Parlament hi hagi un independentisme clar, contundent i, si pot ser, intel·ligent. Quan dic intel·ligent vull dir amb la dosi de flexibilitat i adequació a la realitat que a vegades no sé veure en els discursos que m'arriben.” Hem de ser aquesta opció. Independentista, clara, contundent, intel·ligent, flexible, realista, solvent, amable.

Per Salvador Cardús la independència de Catalunya “haurà estat resultat d'un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país”. No hem de plantejar les coses en un ‘ara o mai’ que tendeixen a resoldre’s en un ‘mai’. Hem d’accedir al Parlament i fer-ho molt bé. Ser rigorosos (ho deia en una altra entrada del bloc), fiscalitzar l’acció del Govern que mani. Ser consistents i fer-nos atractius al gruix de la societat. Explicar per què l’opció ‘Independència’ és avui l’única que veiem viable. La propera legislatura és la que ens ha de permetre madurar, fer-nos grans i donar-nos a conèixer. Conscients que el partit decisiu es jugarà el 2014.

Una bona data, no creieu?

Sobre lideratges

Considero que un líder polític és algú capaç d’encapçalar canvis a la societat. Algú que té clar on s’ha d’anar, que té una visió sobre l’on i amb prou capacitat per tal que la majoria el segueixi. El paper del líder no és còmode ni senzill. Per això no se’n troben gaires. I menys en els darrers temps, tant líquids. Els líders tenen un instint especial i saben quan han de demostrar la seva vàlua. Un líder ha d'agafar la societat i portat-la cap on ell creu que ha d'estar i no esperar a que aquesta arribi per si sola on vol i, llavors, posar-s'hi al capdavant.

Crec que Mas ha perdut una ocasió excel·lent per liderar un canvi, per esdevenir líder. En comptes d’això ha preferit no arriscar una victòria que preveu clara. Per mi es tracta d’un greu error estratègic.

L’ambient actual, cuinat a foc lent durant els darrers dotze mesos per, (1) les consultes sobre la independència a centenars de municipis catalans, (2) la sentència del Tribunal Constitucional que fixa uns límits força clars i regressius, i (3) la multitudinària manifestació del 10-J han generat, en la meva opinió, un clima que planteja un repte que, algú que aspira a liderar el país, hauria d’haver fet seu. I més, si com confessava a una entrevista el passat dissabte (Avui 4 de setembre de 2010), ell votaria ‘sí’ en un referèndum per la independència.

Probablement el partit on hi tinc més amics és CdC i tots, tots! són independentistes. No entenc el calendari que es fixa per assolir la independència. I més quan l’enquesta més extensa realitzada fins avui sobre el tema (de la UOC a finals de 2009) dóna una majoria al ‘sí’.

La independència del nostre país es podrà fer sense CiU però no sense els vots que ara van a CiU.

Sobre el concert

Diu que ara el que cal és anar demanant aquells objectius compartits per una àmplia majoria entre els catalans, començant per aquells on hi hagi més complicitat social i política. Crec sincerament que és una bona estratègia. Ho seria, si ens trobéssim al 1980.

Avui sabem el pa que s’hi dóna. Algú creu que al voltant del concert econòmic es pot assolir més complicitat política que quan el Parlament català va aprovar un Estatut, amb prop del 90% dels vots favorables? Més complicitat social i política que quan els ciutadans van aprovar, amb prop d’un 74% de vots favorables, el text que finalment ens van deixar votar? Sí, potser sí que es pot assolir més complicitat. Però, i què? La nostra voluntat política per si sola, no serveix de res. Tot el procés al voltant de l’Estatut ens ho ha deixat clar.

Diu que, (1) si tenim una àmplia majoria de catalans que volem el concert econòmic i (2) si un partit espanyol necessita determinats vots d’un partit català per poder formar el Govern a les properes eleccions espanyoles de 2012, llavors ho tindrem tot de cara i finalment assolirem tan preuat objectiu.

Però aquest escenari és ingenu. Per què? Dues respostes (segur que n’hi ha més).

Perquè un canvi com aquest ha de ser aprovat pel Consejo General de Política Fiscal y Financiera ja que suposo que recordeu el que diu el Tribunal Constitucional respecte al concepte de bilateralitat en temes com el que ens ocupa. I tot el que Catalunya tregui de més en el canvi de model serà restat de la resta de Comunitats de règim comú. És realment això factible? Algú s’ho pot creure?

Perquè si Catalunya obtingués el concert econòmic que tenen bascos i navarresos, Espanya financerament esdevé impossible.

Incitar opcions on no depenem de nosaltres mateixos, on un tercer s’hi hagi d’avenir i que ens portaran a noves batalles estèrils on estarem distrets durant 3 o 4 anys més és quelcom ridícul. Necessitem una línia més en la ja llarga llista de greuges? Una nova prova? La darrera aquest cop?

A més qualsevol canvi en l'escenari plantejat (per exemple, que no necessitin el seu vot) faria que haguéssim perdut sis anys en l'aposta. Jo, sincerament, ja en tinc prou.

195=67

Acabo de consultar (finalment) les llistes dels resultats de les primàries de SI que van tenir lloc ahir, 4 de setembre. Comprovo que he rebut 195 vots, la qual cosa em situa com el candidat 67è. de la llista. Com que la circumscripció electoral de Barcelona és de 85 escons, això vol dir que... aniré a les llistes (sempre i quan la política de paritat de sexes no em porti a un lloc més enllà del 85).

Sensacions: una certa sorpresa, un cert vertigen, força agraïment, orgull i molta il·lusió.

Ahir per primer cop vaig poder tastar un plaer nou quan una persona que no coneixia, se’m va adreçar per dir-me que m’havia votat ja que compartia alguna de les idees que havia tractat de descriure aquests dies.

Crec que hauré d’allargar la vida d’aquest bloc durant un cert temps, i que li hauré de canviar el nom ‘Bloc de campanya d'un candidat a les primàries de SI’ ja que no li escaurà. Veurem.

4 de setembre. He votat

He votat i estic content. L'hotel on es celebraven les primàries de SI estava ple i la il·lusió i les ganes de fer bé les coses es podia notar arreu.

Els resultats seran els que seran. Sortiran els millors perquè així ho ha decidit la majoria.

Anem bé. Ara toca ajudar amb tot el que es pugui als escollits.

Sobre la unitat

Sempre s’ha dit que en aquells grans temes de país, en els grans problemes, la unitat política és aconsellable. Crec que a Catalunya el gran problema (que no l’únic! tampoc ens enganyem...) és la relació colonial, de dependència, de submissió, d’inferioritat, ... respecte Espanya. És per això que més que en cap altre tema hagués estat molt bo que l’independentisme es presentés fort, unit.

Igualment crec que l’independentisme per la via de les paraules i també dels fets, avui a Catalunya no té representació parlamentària. Per tot això considero que seria molt aconsellable que els nous partits de caire independentista que pretenen entrar en el Parlament en els propers mesos anessin junts. Que units la nostra força seria major i la imatge que transmetríem també.

Els motius són prou evidents. Sobretot tenir un únic referent independentista que prioritzi aquest objectiu sobre qualsevol altre i sumar esforços i, suposadament, vots; i els riscos de no fer-ho també són clars, sobretot el càstig amb que la vigent llei d’Hondt castiga la dispersió del vot i que actua de filtre selectiu per a les formacions ‘petites’.

Crec a més que és especialment trista la no unitat entre Reagrupament i SCI donades les similituds ideològiques d’ambdues formacions. Però si la realitat és aquesta, si no s’han posat d’acord, tampoc cal forçar la situació. Cal assumir-la i encarar-la amb valentia i ambició. Ara és hora que a SCI es presenti el màxim nombre de candidatures a les primàries i de quanta més qualitat, millor, i sobretot que tothom vagi a expressar la seva opinió el dia 4/9. Això no ho poden fer els altres partits. Aprofitem-nos de la nostra diferència i votem massivament.

Reagrupament i SCI, dos camins cap el mateix fi?

Una mala noticia per la democràcia i per la independència: Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència no aniran juntes a les eleccions. Molts respiren tranquils avui.

La llei d'Hondt ens castigarà per aquest error.

En fi, suposo que de tot se n'aprèn.

http://www.vilaweb.cat/media/continguts/000/013/862/862.pdf

Sobre el què volem ser

Fa uns mesos vaig escoltar un important empresari català que explicava que el va impressionar favorablement quan va veure que l’Estat americà de Massachusetts sabia clarament on anava. Quines eren les seves fites a nivell col·lectiu. En totes les visites que va fer a empresaris, polítics i a diferents actors socials va notar que el país tenia clar quins eren els seus objectius estratègics. Massachusetts aspirava a ser el millor en dos o tres temes. Ara no els recordo exactament, però un era la formació: amb el MIT, la Harvard University i el Boston College, entre altres, tenien clar que volien esdevenir i reforçar-se com a lloc d’excel·lència reconeguda a nivell mundial pel que fa a la formació. Ser els millors.

Avui, en un món globalitzat, cal focalitzar els esforços i buscar ser els millors en alguns temes. I prioritzar-los a nivell de país. I això vol dir que els ajuntaments, la Generalitat, les empreses, els sindicats, les universitats, ... tothom ho sàpiga i tothom remi en la mateixa direcció. No podem ser els millors en tot, i de vegades sembla que ho intentem. Aquí l’estratègia de la perdigonada, disparar a tot arreu alhora, du directament al fracàs.

Catalunya té trumfos. Per citar-ne alguns (segur que me’n deixo)

• és un lloc agradable per viure-hi –sempre estem en el capdamunt quan es fan enquestes de qualitat de vida- per clima, per gastronomia, ...
• tenim algunes de les escoles de negocis més ben valorades a nivell mundial.
• comunicacions: aspirem a tenir un aeroport hub que unit a un dels principals ports de la Mediterrània i la -en algun moment- connexió europea d’alta velocitat ens situarà bé en aquest sentit.
• tenim l’Alba, laboratori de llum de sincrotró.
• tenim un 22@ 
• tenim ja BioCat, que dinamitza i promou la biotecnologia, la biomedicina i les tecnologies mèdiques.
• tot el relacionat amb el menjar: concentrem una part important de l’elit mundial de restaurants liderant-ne la innovació i tenim una bona indústria agroalimentària.

Crec que ens cal fer un cert pla estratègic de país, que amb la col·laboració de tots els actors analitzi la nostra situació actual i, en base a les nostres fortaleses, defineixi unes fites concretes que aspirin a situar-nos a nivell mundial com els millors en 2 o 3 coses (5 si podem!) i que ajudin a focalitzar els nostres esforços cap el seu assoliment.

Sobre el to

En un altre d’aquests apunts (Sobre la suma) comentava que per sumar, per ser amplis, majoritaris, cal que siguem positius. Explicar, convèncer i seduir. El missatge agre, que confronta, no ens durà enlloc. Tenim motius per estar emprenyats però hem de ser capaços d’obrir-nos a amplis sectors de la societat si aspirem a tirar endavant el nostre màxim objectiu i això només es farà des d’un to positiu, amable: explicant el que podem fer si som un Estat i no queixant-nos del què ara no podem fer.

Hem de ser amables tant cap a dins, cap els electors, com cap a fora. Hem de convèncer nous aliats per a la nostra causa i, si finalment assolim el nostre objectiu ens haurem d’explicar a fora: Unió Europea, ONU, són actors que hauran de tenir informació de primera mà sobre quines passes farem. Haurem de ser molt hàbils explicant el com i el per què ho fem. El camí serà ple de riscos i de paranys. I haurem de tornar a ser amables, positius.

Tenim un llarg memorial de greuges. Hem de donar-li forma, destacar que fa dècades que, en positiu, intentem encaixar-nos en Espanya. Que és llarga la llista de desil•lusions, que hem esmerçat esforços i diners en explicar-nos, en fer-nos entendre, i que la llista de renúncies també és llarga. Que la nostra és una decisió de qui ja no pot més, no és una reacció ràpida, en calent. I és ferma.

Hem de trobar aliats que ens ajudin a explicar-nos. Al món, la realitat catalana es veu sovint des de l’òptica de Madrid, on els catalans som molestos, pesats, insolidaris, ... Cal que cosim una ampla, fidel i potent xarxa d’aliats arreu. Hem de crear un lobby pro-català al món.

Sobre el decidir

Molt agut el president Montilla en declaracions a TV3 el passat 25/8. Ell decideix cada dia, diu. Boníssim. No calen comentaris.
Parlem seriosament. Per primer cop, en les properes eleccions nacionals aquesta qüestió esdevindrà (està sent ja, de fet) essencial. Cada opció política haurà de donar resposta d’on es troba.

Si algun dia arribem a decidir, quines són les opcions possibles, ordenades des de postures unionistes a les més independentistes, que crec que ens trobarem:

1. retrocedir en grau d’autogovern (Retornar competències. Són els que diuen ‘hem anat massa lluny’)
2. seguir com fins ara, (o sigui, autonomisme. Ara ja sabem, gràcies al TC on és el límit)
3. federalisme (que per algú vol dir alguna cosa, sigui quina sigui...)
4. independència

Cal exigir que cada formació política digui clarament, sense ambigüitats quina és la seva opció. Un comentari respecte l’opció 3) federalisme: és un engany, ja que no depèn únicament de nosaltres, cal que se’ns autoritzi des d’Espanya. És important això. Les altres són factibles, la 3) no. O no només per la nostra voluntat.


El president Montilla, a més de l’acudit que encapçala aquest comentari, també diu: ‘El dret a decidir s’exerceix a les eleccions’. Dons donem-li la raó: votem massivament formacions que defensin fermament l’opció 4. 

Solidaritat Catalana per la Independència, per exemple.

Sobre el rigor

No ens hem de creure millors que ningú, però hem de voler fer-ho millor que els altres. Crec que hem d’aspirar a l’excel·lència. Només fent-ho així assolirem els nostres objectius.

Hem de ser absolutament rigorosos en els nostres arguments. I això no passa sempre. He vist informes i documents d’ideologia independentista amb un fort contingut comunicatiu però poc rigorosos. Quan fem un titular, cal fer un esforç de síntesi, però l’argument que hi ha al darrera ha de ser fort, inviolable.

Malauradament la trista realitat actual ens ofereix un ric i ampli arsenal argumental. Podem anar a buscar matèria primera arreu: finançament, infraestructures, presa de decisions en organismes internacionals, etc. Disposem de nombrosos exemples per poder explicar, per poder convèncer que ens cal canviar el model, que no és un bon negoci seguir sent espanyols. Hem de contraposar dades, comparar situacions amb altres èpoques o amb altres països, elaborar escenaris de futur, ... però sempre hem de prevenir els nostres arguments d’atacs. I per això, cal que argumentem de forma sòlida.


Quan un document porti la marca SCI cal que sigui inatacable des del punt de vista del rigor. I crec que tenim gent prou preparada perquè així sigui. Hem de donar una imatge seriosa. Només així aconseguirem sumar cada dia a més gent al nostre projecte.

Sobre la suma

En un anterior comentari (Sobre l’endemà) parlava de la necessitat d’argumentar com seria el primer dia, i els següents, de la Catalunya Estat. Ara bé, perquè arribi aquest dia hem de sumar. Multiplicar, si podem. Hem d’assolir una àmplia base que estigui a favor de que és millor ser independents que seguir com fins ara.

A l’enquesta de més ampli abast que conec que s’ha fet sobre la independència fins ara (es van publicar els resultats el desembre de 2009) sorprenentment es veia com ‘Els principals motius dels partidaris del sí addueixen un cert percentatge de resultats emocionals –com, per exemple, un 29,6% que confessen que pateixen un fort cansament respecte a Espanya–, però combinats amb d’altres de tipus econòmic i de relació amb l’aprofundiment democràtic. Curiosament, en canvi, el grup que més apel·la als sentiments és el dels que votarien en contra de la independència’.

Missatge: hem de convèncer per motius econòmics i per motius democràtics els que encara no votarien ‘sí’. Insistir en arguments sentimentals farà que els que ja estem convençuts ho estiguem més, però no sumarem.

Crec que la suma només la farem si, 1) argumentem bé -i tenim bona matèria prima i gent que pensa bé- i 2) si sabem vendre el nostre missatge de forma positiva. Hem de fugir de missatges violents de to o de contingut. Cal seduir, persuadir, il·lusionar, enamorar.

Però d’això en parlaré amb més extensió, en un altre moment.

Sobre l'endemà

Un dels temes més recurrents, i que he pogut comprovar que més preocupa quan es parla de la (cada cop més) possible independència del nostre país, és el fet que cal preparar molt bé el traspàs de ser comunitat autònoma espanyola a ser estat europeu per tal que l’impacte negatiu sigui el menor possible o no n’hi hagi. Respondre al ‘si però i l’endemà...?’ Temes com la seguretat social i les pensions preocupen a molta gent i no ens podem permetre que els ciutadans pateixin aquest canvi.

És per això que considero que durant la campanya cal que posem molt l’accent en aquests temes. Que siguin els prioritaris. Explicar com es gestionarà el país l’endemà. Com ho farem perquè els trens segueixin funcionant (si pot ser millor que fins ara, millor), com ho farem perquè els vols surtin i arribin dels nostres aeroports, com garantirem que no tindrem problemes d’energia, etc, etc i etc. En paral·lel a tenir clar com repartirem la despesa, ara sense haver-hi de descomptar el peatge amagat durant anys i anys sota la tan mal anomenada ‘solidaritat’, hem d’intentar que el dia a dia no pateixi el traspàs.

Com més puguem explicar (si en som capaços, fins el punt d’evidenciar), que el pas de comunitat autònoma a Estat pot ser un pas normal i no traumàtic i que aquest és un pas possible, podrem fer-lo desitjable al conjunt de la societat.

Cal donar seguretat i garantir que el canvi és per a millorar.

Sobre la nostra actitud

On: dinant a un restaurant de Barcelona. Quan: fa uns dies

Dino sol, llegint i escolto com una parella de dones de la meva edat (vora els 45) seuen a una taula del costat. Parlen entre elles en català. Quan s’acosta el cambrer, immigrant, s’hi adrecen en castellà i, tot i que aquest els respon en un català prou digne, elles segueixen emprant el castellà quan hi parlen. El cambrer veu que me n’adono i em guinya un ull. Jo, uns minuts abans, m’hi he adreçat en català i ell m’ha respost en català.

La situació, que es repeteix milers de cops als nostres carrers i comerços, es presta a diversos comentaris. Denota el nostre propi autoodi. El nostre poc respecte per una llengua que ho necessita i que no defensem, i el nostre poc respecte per els que s’esforcen per aprendre-la.

Ja que som al restaurant... una altra cosa que acostumo a fer des de fa uns anys i que té a veure amb el tema és la següent: si em serveixen la carta i no està en català, demano que me la canviïn. Si no la tenen (passa molt sovint), els comento que hi estan obligats i que, quan la tinguin, ja tornaré. Ho faig amb tota l’amabilitat de la que en sóc capaç. Els deixa absolutament descol·locats, no cal dir-ho. Si la cosa es presta, els hi comento que la Generalitat té un servei que s’ofereix a traduir el que necessitin.


Tenim un gran poder però està adormit. Ja que no ho han per respecte a la llei, que ho facin per motius de ‘butxaca’. Us imagineu què passaria si la majoria dels catalanoparlants ho féssim?

Sobre la cohesió

(Durant els propers dies, i fins que s'acabin aquestes primàries el proper 4/9, aniré penjant posts, com si això fos un blog. Espero que us interessin els temes que plantejo. Com sempre, obert al debat.)


On: esmorzar amb companys de feina. Quan: juliol 2010.

Un company argumenta que una de les coses que es pot perdre si s’arriba a celebrar un referèndum, o si es declara unilateralment la independència, és la cohesió que hi ha avui a Catalunya. Diu que si hi ha un referèndum i el ‘si’ guanya només per un 55%-45% tindrem problemes de cohesió. I que només cal tirar endavant quan una ‘àmplia’(?) majoria hi estigui d’acord.


I potser té raó. La cohesió és un valor important en qualsevol societat, però jo crec que actualment tenim una societat cohesionada sobretot perquè la majoria de gent que té com a primera la cultura i la nació catalana fa renúncies cada dia. Som una societat cohesionada però no som una societat normal. Renúncies poc naturals. Canviar al castellà de seguida que algú et parla, ho és. Per què ho fem fins i tot quan es tracta d’algú que coneix o podria conèixer la nostra llengua si ho volgués? Quina mena de complex arrosseguem?


És just que guanyi el ‘no’ si hi ha només un 55% de ‘sí’? Jo crec fermament que no. Crec que és desitjable una majoria del 80% però que si el 55% és qui renuncia, el resultat és pitjor. Crec que hem de canviar certes actituds. Amb tota l’educació i comprensió del món, però amb tota la fermesa. Si som més, tenim més dret.

Per què jo?

Sang nova
Crec que si volem que es canviï la forma de fer política, cal sang nova. Cal que professionals que no han tingut mai responsabilitats polítiques facin un pas endavant i tractin d’aportar valors nous. Cal fer net, cal reconstituir els valors polítics a Catalunya. Considero que la realitat política catalana actual està viciada i tant els propis polítics com els partits es troben en crisi i la societat fa temps que ho ha detectat.


Preparació
Em considero una persona preparada per poder ajudar a fer aquest pas. En concret, a nivell de

• Formació. Podeu veure el meu curriculum amb detall per valorar-ho. A grans trets us puc dir que tinc la llicenciatura en Belles Arts (1990) i en Filosofia (2008). Parlo correctament, a més del català i l’espanyol, l’anglès. Com crec que és exigible avui a qualsevol.
• Professional. On, des de fa anys, desenvolupo tasques directives.
• Coneixement de la realitat catalana: ja que professionalment he prestat servei a les administracions catalanes (Generalitat i ajuntaments), així com a altres entitats que presten serveis públics (universitats, cambres de comerç, col·legis professionals, etc.), el que fa que conegui com funcionen aquestes organitzacions i he treballat de prop amb polítics, de diferents colors.

Valors

• Feina. Tenim molta feina per endavant. Com a país i com a partit polític. Ofereixo la meva capacitat, que considero gran, a aquest engrescador projecte.
• Rigor. Si volem tirar endavant aquesta iniciativa cal treballar molt. Hem de treballar més que ningú i cal fer-ho bé. Novament com a país i com a partit polític hem de ser reconeguts per la qualitat de la nostra activitat. El rigor, la veracitat dels nostres plantejaments han de ser algunes de les nostres característiques.
• Liderat i emprenedoria. Novament em remeto al meu curriculum però crec que tinc capacitat d’aixecar i liderar projectes. Dos exemples: l’any 2000 vaig iniciar un web que ha anat creixent i millorant fins avui i he escrit un llibre.
• Criteri. Intento estar al dia de la realitat de Catalunya i de tot el món. Em considero una persona instruïda i culta i això és el que m’ha permès amb el temps anar-me construint un criteri personal, ferm però flexible, obert, tolerant que em serveix de guia en el meu dia a dia.
• Empatia. Sóc una persona empàtica. Sé escoltar als altres, valorar la força dels seus arguments, entendre’ls. Això és rellevant ja que és el moment de sumar. Cal cosir aliances amb aquells amb qui ens uneix molt més del que ens separa. La nostra manera de fer és la bona, perquè és més democràtica, però hi ha molta gent que està remant en la mateixa direcció. Nosaltres sols, difícilment ho aconseguirem. O ho aconseguirem més tard.
• Seny. Potser per la formació que tinc, m’agrada raonar. Enraonar. Mesurar els arguments. Pensar bé. Si tenim sort, venen moments en que caldrà ponderació mental. Seran fortes les provocacions i cal tenir el cap fred.
• Rauxa. Sóc una persona apassionada. La passió cap el que estimo és el que fa que avui escrigui aquest oferiment.

Per què SI?

No he militat mai en cap partit. Sempre però, he estat interessat pel devenir del meu país i aquest interès en els darrers anys ha anat creixent i darrerament s’ha accelerat. Fins ara he estat però, un observador passiu. Algun cop m’he plantejat fer el salt cap algun dels partits però, sincerament, quan hi pensava seriosament, al final, sempre acabava veient més ‘contres’ que ‘pros’.


A SCI he trobat símptomes que fan que cregui que és quelcom diferent a l’escenari polític català actual. A les idees –teòricament- compartides amb altres formacions, en el sentit de prioritzar per sobre de qualsevol altre objectiu l’assoliment de la independència de Catalunya, a SCI hi he trobat un aspecte que per a mi és el veritable codi genètic de tot això que, entre tots, estem construint: un fort component democràtic. El fet que jo pugui estar presentant aquesta humil candidatura i el fet que pugui votar directament a qui cregui que millor pot representar-me a SCI, és el que m’ha fet decidir finalment a adherir-m’hi.


Aquestes eleccions primàries aporten un element ‘meritocràtic’ a la formació. I és quelcom poc vist al panorama polític català. La possibilitat que, qui valgui i ho vulgui, qui tingui prou mèrit, podrà tenir papers rellevants en aquesta aventura que comença és quelcom il·lusionador i que hauria de ser exemplificant.

Per què ara?

No es pot dir que Catalunya no ho hagi intentat. Des del retorn de la democràcia han estat nombroses les mostres de lleialtat cap Espanya i tots en sabem el resultat. Avui tothom parla d’un fi de cicle. Ha arribat un moment en què cal fer un salt quàntic en la nostra història i la societat ara ho demana.


Tenim una societat a qui ja no li fa por plantejar la independència. Tenim una societat amb un important gruix de gent de menys de cinquanta anys que hem viscut gairebé sempre en democràcia i que creiem que res ni ningú pot aturar al que la majoria de la societat reclami.


Tenim una situació que alguns han descrit com de cruïlla històrica. La sentència del Tribunal Constitucional (i tot allò que arrossegarà i del qual ara tot just comencem a notar-ne els primers efectes, nefastos, no cal dir-ho) ens ha aclarit fins on podem arribar com a poble, des del punt de vista espanyol. La ratlla està clara.


Ens trobem en una mena de bucle i crec que només pot desfer-se continuant com fins ara, és a dir, continuant fent-nos més i més petits o bé plantejant alternatives. I, per a mi, la dicotomia ara, és clara: volem ser un a regió espanyola o volem ser un Estat europeu. No hi ha més.


I nosaltres volem ser un Estat europeu. Ara és el moment de la claredat. De la valentia. Si ho fem bé, ara ha de ser el nostre moment.

Presentació

Sóc Ignasi Albors. Tinc 44 anys i visc a Sant Cugat del Vallès.

Després d'haver estat sempre un observador passiu de la realitat política catalana, he decidit fer un pas endavant i, aprofitant la iniciativa de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), em presento a les eleccions primàries que tindran lloc el proper 4/9.

En aquest espai intentaré donar-me a conèixer. Exposar les meves idees.

Us convido a participar-hi.