dissabte, 11 de juny de 2011

Sobre l'estratègia

En un post anterior analitzava, sota el meu punt de vista, la situació dels partits polítics catalans.

De la situació descrita crec que els independentistes hem de fer-ne una lectura intel·ligent. I jugar bé les cartes que tenim. Que en tenim. Ser eficients. Gastar energies només allà on aquestes poden ser rendibles. Definim bé l’estratègia i executem-la.

Fixar objectius temporals
Després d’uns darrers mesos farcits d’activitat electoral l’objectiu ara ha de ser pensar en les properes eleccions nacionals de 2014. No hem de perdre el temps ni desgastar-nos en batalles en què no ens hi juguem res (o el poc que ens hi juguem, no s’ho val). Em refereixo a les eleccions generals de 2012.

Focalitzar objectius
Fa uns dies escoltava com una persona que havia participat activament a la consulta per la independència a Sant Cugat explicava que l’èxit (participació de +25%) es basava en el fet que els centenars de voluntaris sabien perquè treballaven. Hi havia un objectiu clar, que tothom identificava i tothom s’hi arremangava.

Cal aconseguir que el focus de les eleccions de 2014 sigui la independència. El focus de les de 2010 va ser: tripartit o CiU. I el ciutadà va votar majoritàriament en base a aquest binomi. La independència va ser un tema secundari. I les forces independentistes, tot i el clima favorable que no cal exposar de nou (ressaca postEstatut, 10-J, consultes independentistes, ...), van perdre pes real al Parlament en relació a la legislatura anterior.

Tendències
Alguna cosa s’està movent a la societat respecte la política. Alguna cosa s’està morint i la fortor comença a escampar-se. Els partits polítics teòricament representen la societat. Però sembla evident que ens trobem en un moment de clar desencaix. Mai la distància havia estat tan gran. A continuació relaciono alguns indicis que fins avui no han anat més enllà però que considero que defineixen cert vector coincident en aquest sentit: 
o   el moviment dels indignats (sense voler donar-los més importància de la que tenen);
o   la cada cop més aclamada idea de canviar el sistema de partits i la necessitat d’augmentar la participació ciutadana ja sigui directament o fent més oberts els partits;
o   el cas d’Islàndia, que com ens agafa lluny no se li dóna la importància que crec que té, on la ciutadania ha agafat les regnes i ha assegut davant del jutge un president per negligència (poca broma!);
o   l’atracció cap a noves formes transversals de fer política (SI a Catalunya, Compromís al País Valencià o Bildu al País Basc, en són alguns exemples) trencant el clàssic eix esquerra-dreta;
o   el renaixement de moviments associatius com l’Assembla Nacional de Catalunya;
o   l’admissió per part de tot un referent com el president Pujol en el sentit que ja no queden arguments per contraposar-se a l’independentisme; ...

Prefaci
Els independentistes hem de tenir clara una cosa. La independència es pot aconseguir sense CiU però mai sense els independentistes que hi ha ara a CiU. I n’hi ha molts. Un amic convergent creu que el president Mas és un polític d’una pasta diferent. Que si Espanya no s’avé a una fórmula com la del pacte fiscal que proposarà, el llistat de greuges dels catalans haurà arribat a la seva fi i Mas treballarà directament per la independència. Veurem. No vull dir que no sigui possible, però em mostro escèptic a priori (tant de bo m’equivoqui).

Proposta
Si el que acabo d’apuntar no passa, crec que només aconseguirem la independència de Catalunya si som capaços de construir una gran coalició, que sigui capaç de posar per davant de les altres idees la de la independència. Coalició de partits, entitats, ciutadans, pels quals la prioritat política sigui la independència. Amb el compromís que un cop assolit aquest objectiu, quan Catalunya sigui un país normal, cadascú torni a prioritzar les idees polítiques des de les seves organitzacions, tornant les dretes, les esquerres, el liberalisme, el socialisme, la socialdemocràcia, l’ecologisme o el que sigui.

Proposo una gran aliança amb una nova forma d’organització per a un nou discurs. Potser amb gent nova, o no. Us imagineu la força d’un grup participat discreta però explícitament per gent com Pujol, Rigol, Barrera, Benach, fins i tot Maragall? Potser amb una organització similar a la del 10-J, on Òmnium o una entitat similar jugui un paper de lideratge, de paraigües. L’organització del 10-J va ser un acte polític que ens va demostrar que més enllà del partit que votem, hi ha coses que estan per sobre. A aquesta mena de coses caldria apel·lar. Sóc conscient que perquè aquesta proposta tiri endavant cal que els líders dels partits que defensin aquesta opció, facin un temporal pas enrere. Sense gestos de generositat no ens en sortirem i aquest en seria un. Caldria que es visualitzés el seu suport però que donessin pas a altres ciutadans per a què durant un breu període aquests facin política sense la seva intermediació. Serà possible?

Cal convèncer una àmplia majoria de la societat i només ho podem fer des de la persuasió. Els convençuts que la independència és l’únic camí que ens garanteix un futur com a poble ja ho estem i difícilment canviarem d’opinió. Fa uns mesos  exposava (perdó per tanta autocita) que cal convèncer, seduir, persuadir a aquell que no pensa com nosaltres. Tenim bons arguments (econòmics, de supervivència cultural, ...), arguments molt més forts que els dels nostres adversaris. Però sovint la nostra actitud és seca, agressiva i provoca rebuig per les formes. I tot i que no ens falten motius per a la indignació  per aquesta via no sumarem, o no sumarem prou.

Sóc conscient del to naïf i de les febleses de la proposta. Se me’n acudeixen algunes:
o   Què passa si no és prou majoritari? Què faria una força política amb una única idea al Parlament sense més programa que una idea que no pot dur a la pràctica?
o   El que proposo és semblant al que pretenia SI i va obtenir un resultat minoritari. Cert, però llavors la prioritat era CiU o tripartit.
o   Requereix un grau de generositat inèdit a la política catalana. D’acord, acceptat. Però, què hi ha més inèdit que la nostra situació i història?
Segur que hi ha més felbleses. Cal madurar la idea, reforçar-la però crec que és alguna cosa.

Fa poc llegia Ferran Requejo, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, que venia a dir ‘a les societats democràtiques del segle XXI quan darrera una idea concreta hi ha una majoria important de la societat, aquesta força no té aturador’. Fàcil i obvi, oi? Per què no ens ho fem nostre?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada