Sobre l'ara

Avui, mesos després de les eleccions nacionals i d’un parell de setmanes de les municipals, crec que és un bon moment per (1) analitzar el què ha passat i com veig la situació dels partits polítics catalans i (2) mirar de definir algunes accions estratègiques des de la meva òptica independentista. Després d’un cert temps de silenci i reflexió amb aquest post i el següent tractaré d’exposar la meva visió d’aquests dos temes. Reconec que en aquest primer post el que faig és merament repetir algunes de les coses que altres han dit, però he necessitat posar un cert ordre a aquesta informació, prioritzar uns fets sobre altres, de cara a intentar exposar bé (en el post seguent) quina crec que és l'estratègia que li convé a l'independentisme.

Situació dels partits polítics catalans

Un PSC i una ERC en hores molt baixes. Són els principals responsables de la fórmula tripartit i, en conseqüència, són qui més alt preu n’han pagat.

El PSC està desorientat, no sap què és i trigarà mesos en tornar a construir un discurs. Fins ara no ha sabut adequar-se al seu nou rol d’oposició i, més enllà de facilitar el nomenament del president Mas, no s’ha responsabilitzat explícitament de la greu situació financera. Es troba en una situació un pèl esquizofrènica centrant el seu atac a les (mal) anomenades retallades de CiU mentre el seu aliat a Espanya demana el doble d’esforç.

Fins ara crec que s’ha obcecat en no donar suports importants al Govern Mas i pretén empènyer-lo als braços del PP, només perquè recorda l’alt preu que CiU va pagar el darrer cop que va establir-hi pactes, sense adonar-se que amb aquesta tàctica corre el risc de situar-se en la marginalitat política.

Només amb una renovació d’idees, amb nous líders i amb canvis d’actitud tornarà a recuperar pes. A més ara haurà de tastar en carn pròpia la travessia del desert que tan bé ha provat a CiU, perdent a més del Govern, l’Ajuntament i més que probablement la Diputació de Barcelona.

I de moment alguns actors ja s’han significat: des d’un Iceta amb que proclama l’anticapitalisme i la federació espanyola (d’això en dic jo innovació!); Nou Cicle, que sembla ara per ara l’opció més fresca tot i estar treballada de fa temps, fins a idees més tendres com la recent #congresdesdebaix, nascut a Twitter que cal veure com evoluciona. A més de  líders municipals que han aguantat bé i que podrien creure que ha arribat el seu moment. El futur congrés de tardor haurà de bastir una nova estratègia a diversos nivells: principals idees força del partit, relació amb un PSOE que sovint els menysprea, relació Catalunya-Espanya, ... a més de triar un nou líder. Complicat panorama.

A més, al PSC s’ha vist perjudicat per tendències d’àmbit estatal (un PP a l’alça i un PSOE a la deriva) en aquells milers de votants catalans que pensen amb visió espanyolista. A grans trets el que ha perdut el PSC tant en les nacionals com en les municipals ha anat a parar al PP.

ERC es troba en una situació similar però sembla, almenys a priori, que ha reaccionat abans i millor. S’ha fet corresponsable de la pèssima situació econòmica catalana i ha actuat, primer Puigcercós i després tota l’executiva amb la seva dimissió, amb certa coherència. Veurem com evoluciona la cosa. També s’enfronten a un procés de regeneració en el proper congrés i, tot i que hi ha veus de l’actual executiva que s’ofereixen per continuar (Ridao planteja una oferta on es barregi experiència i novetat), crec que la nova ERC farà un punt i apart de debò. Avui, Oriol Junqueras sembla que és qui té més números per liderar-la.

Els fets han demostrat que la seva estratègia real al apostar pel tripartit -engreixar-se devorant CiU- els ha sortit molt malament ja que el que han aconseguit ha estat perdre milers de militants i centenars de milers de vots. La versió oficial ‘ catalanitzar el PSC’ mai va ser creïble. Es torna a demostrar que tots els sectarismes tenen conseqüència en política. Fer política a la contra no funciona. Potser a curt termini sí però abans o després incita l’efecte bumerang.

Dues ratlles per a ICV. Té pocs seguidors però són fidels i aguanta el cop. Els ecosocialistes (l’eco dels socialistes, literalment) es mantenen gràcies a uns seguidors absolutament dogmàtics que se senten per sobre de la resta. Viuen en el seu món i semblen tan feliços. Perfecte.

A la banda dels guanyadors destaca una CiU forta que s’agrada i que agrada i un PP que creix arreu, cada cop més desinhibit i per a qui tot el que ha passat són assajos per la batalla que interessa: Espanya.

CiU ha fet una excel·lent travessa del desert. Mas ha sabut fer de CDC un partit nou a nivell intern i s’ha mostrat coherent a l’oposició al Parlament, posant quan ha calgut el país al davant del partit, al donar suport al Govern en determinades iniciatives estratègiques (la llei d’educació, per exemple). Mas ha sabut fer-se un líder fort, coherent i seriós i això ha agradat als votants. I a més, sembla que la relació Mas-Duran finalment ha trobat un punt d’equilibri òptim. Ara CiU però té davant seu el repte més important: gestionar bé un poder enorme, major del que mai ha tingut.

A mig termini té molt interès conèixer com es gestionarà la previsible patacada que representarà el pacte fiscal. Serà aquesta la darrera línia del llistat de greuges espanyols i CiU farà llavors una ja descarada aposta per la independència com a única opció possible? o ens vendrà gat per llebre magnificant un magre acord (peix al cove 2.0)? Aquesta, el pacte fiscal, ha estat la seva gran aposta a les darreres eleccions al Parlament. I, en conseqüència, la valoració de la seva legislatura passarà de forma important per aquest tema. Gestió de la crisi, a banda. Veurem.

El PP ha tret els millors resultats a les eleccions nacionals i sembla que governarà a Badalona (tercera ciutat en població de Catalunya) i a Castelldefels. Un èxit sense precedents. És avui el partit de referència dels catalans que viuen, pensen i voten en òptica espanyola a Catalunya. Té ganes de ser un actor important a la política catalana i tot i que s’hi posa bé per arribar a acords amb el Govern, aquest només el té, almenys fins ara, com la darrera de les opcions.

Ciutadans comencen a dibuixar una lleugera tendència descendent. El PP ha vist que era una porta per on li fugien vots i ha treballat per recuperar-los. Ja s’ho faran.

Respecte els nous partits independentistes, RCat ha fracassat en ambdues conteses electorals i sembla que torna a l’òrbita d’ERC i SI ha tret el cap però en les dues cites electorals ha quedat molt per sota del que esperava. Té molt mèrit haver entrat al Parlament amb 4 escons amb el poc temps de què ha disposat però la marxa de Laporta ha estat un cop dur i a les municipals han actuat amb excés d’optimisme (així ho vaig exposar a la meva secció local raonant els motius per mantenir-nos al marge a les municipals, amb el resultat de quedar-me sol en la votació) i no ha tingut cap resultat destacat. Per la seva banda les CUP a les municipals han rebut el just premi a la seva coherència, tenacitat i sorda tasca als municipis catalans i han estat els principals receptors del desencís dels votants d’ERC.

PxC. Vull pensar que és un toc d’atenció i que el sistema de partits català sabrà gestionar aquesta anomalia en els propers temps.

Per tant, un interessant escenari que ha de patir alguns importants canvis en els mesos que vindran. Els seguirem amb avidesa.

En el proper post exposaré l'estratègia que crec que ha permetre a l'independentisme assolir el seu objectiu.