On: dinant a un restaurant de Barcelona. Quan: fa uns dies
Dino sol, llegint i escolto com una parella de dones de la meva edat (vora els 45) seuen a una taula del costat. Parlen entre elles en català. Quan s’acosta el cambrer, immigrant, s’hi adrecen en castellà i, tot i que aquest els respon en un català prou digne, elles segueixen emprant el castellà quan hi parlen. El cambrer veu que me n’adono i em guinya un ull. Jo, uns minuts abans, m’hi he adreçat en català i ell m’ha respost en català.
La situació, que es repeteix milers de cops als nostres carrers i comerços, es presta a diversos comentaris. Denota el nostre propi autoodi. El nostre poc respecte per una llengua que ho necessita i que no defensem, i el nostre poc respecte per els que s’esforcen per aprendre-la.
Ja que som al restaurant... una altra cosa que acostumo a fer des de fa uns anys i que té a veure amb el tema és la següent: si em serveixen la carta i no està en català, demano que me la canviïn. Si no la tenen (passa molt sovint), els comento que hi estan obligats i que, quan la tinguin, ja tornaré. Ho faig amb tota l’amabilitat de la que en sóc capaç. Els deixa absolutament descol·locats, no cal dir-ho. Si la cosa es presta, els hi comento que la Generalitat té un servei que s’ofereix a traduir el que necessitin.
Tenim un gran poder però està adormit. Ja que no ho han per respecte a la llei, que ho facin per motius de ‘butxaca’. Us imagineu què passaria si la majoria dels catalanoparlants ho féssim?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada